Teoria arqueològica
From Wikipedia, the free encyclopedia
La teoria arqueològica és el conjunt de marcs intel·lectuals mitjançant els quals els arqueòlegs interpreten les dades arqueològiques. És una branca de la filosofia de l'arqueologia. No hi ha una teoria singular de l'arqueologia, però molts arqueòlegs creuen que la informació ha de ser interpretada de diferents maneres. Al llarg de la història de la disciplina, han sorgit diverses tendències de suport a certes teories arqueològiques i en alguns casos han desaparegut. Les diferents teories arqueològiques difereixen sobre els objectius de la disciplina i com es poden assolir.[1]
Algunes teories arqueològiques, com l'arqueologia processual, defensen que els arqueòlegs són capaços de desenvolupar de manera exacta informació objectiva sobre les societats del passat mitjançant l'aplicació del mètode científic en les seves investigacions, mentre que d'altres, com l'arqueologia postprocessual, ho qüestiona, i afirmen que totes les dades arqueològiques estan contaminades per la interpretació humana i els factors socials, i qualsevol interpretació que es faci sobre les societats del passat és subjectiva.[2]
Altres teories arqueològiques, com l'arqueologia marxista, en lloc d'interpretar l'evidència arqueològica dins d'un marc de com el seu autor creu que la societat funciona i evoluciona, en general creu que la bipolaritat que existeix entre el debat processual i post-processual és una oposició inherent a la producció de coneixement i està d'acord amb una comprensió dialèctica del món. Molts arqueòlegs marxistes creuen que és aquesta polaritat dins de la disciplina antropològica (i totes les disciplines acadèmiques) el que alimenta les preguntes que fa avançar la teoria i el coneixement arqueològic.[3][4]