Sòrdons

Els sòrdons^[1] (llatí: Sordŏnes) foren un poble iber de la Gàl·lia, que ocupaven el territori que ocupa avui en dia el Rosselló. Si bé habitaven la Gàl·lia (els geògrafs antics consideraven que la frontera entre la Gàl·lia i Hispània/Ibèria era l'Albera), ja els antics els consideraren un poble ibèric, fet que confirmen l'arqueologia i l'epigrafia, atès que llur cultura material és netament ibèrica i el territori és farcit d'inscripcions en ibèric, com també és ibèrica l'antroponímia i bona part de la toponímia de la zona.^[2] Limitaven al nord amb els elísics i els volques tectòsages, a ponent amb els ceretans i al sud amb els indígets.^[3]

Sòrdons

Airenosis Andosins Sòrdons Elísics Iacetans Ilergets Ilercavons Ceretans Castel·lans Bargusis Indicets Lacetans Ausetans Laietans Cessetans
Tipus	grup ètnic històric
Part de	ibers
Geografia
Originari de	Rosselló (Catalunya del Nord)
Mapa de distribució
Distribució dels Sòrdons al Rosselló

Apareixen per primer cop als geògrafs antics Pomponi Mela^[4] i Plini el Vell,^[5] qui els situen entre els rius Tecum (el Tec), Tetis (la Tet) i Vernodubrum (l'Aglí), al sud de Leucata i les Salsulae fons (les fonts de l'estany de Salses) i al nord de l'Albera. Entre les seves ciutats principals hi inclouen Ruscino i Illiberi (avui Elna), a més del Portus Veneris ('el Port de Venus', avui en dia Portvendres) i Cervaria (Cervera de la Marenda). Les fonts tardanes (Julià de Toledo i el geògraf de Ravenna) esmenten també el port de Caucoliberi (avui Cotlliure), que probablement ja devia existir a l'antiguitat a jutjar pel caràcter ibèric del topònim. Més tard, Aviè^[6] també els menciona, sota el nom de Sordus populus, i menciona un riu Sordus, que es podria identificar amb qualsevol dels tres dits anteriorment.^[3][7]

Hom ha proposat que els surdàons mencionats per Plini^[8] fossin, en origen, un grup de sòrdons emigrats a la plana del Segre per la pressió exercida del nord dels celtes.^[7]

Referències

1. L'accentuació sordons és errònia: Joan Alberich; Montserrat Ros. La transcripció dels noms propis grecs i llatins. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, p. §219. ISBN 8477392250.
2. Cal pensar que la toponímia aparentment no ibèrica de la zona respon a un hipotètic substrat lingüístic no ibèric.
3. Santacana, Joan; Joan Sanmartí. Els ibers del nord. Barcelona: Rafael Dalmau (Editor), 2005, p. 35 i 36. ISBN 8423206912.
4. Mela, Chorographia, II 84.
5. Plini, Naturalis Historia, III 32.
6. L'Ora Maritima d'Aviè és una obra que mescla fonts antigues, com el Periple Massaliota, amb la realitat del moment i fabulacions del poeta, de manera que no hi ha consens entre els filòlegs a identificar quines dades són antigues, quines són modernes, quines són falses i quines són imprecises.
7. Tovar, Antonio. Iberische Landeskunde. Segunda parte. Tomo 3 (en castellà). Baden-Baden: Valentin Koerner, 1989, p. 48. ISBN 387320813X.
8. Plini, Naturalis Historia, III 24.

Enllaços externs

• Museu d'arqueologia de Catalunya. Arxivat 2011-12-30 a Wayback Machine. La ruta dels ibers.