Relacions entre l'Imperi Romà d'Orient i Venècia
From Wikipedia, the free encyclopedia
Les relacions entre l'Imperi Romà d'Orient i Venècia foren les relacions internacionals entre l'Imperi Romà d'Orient[nota 1] i la ciutat i República de Venècia. Abasten gairebé un mil·lenni, en el transcurs del qual Venècia fou successivament territori imperial de ple dret, una possessió de iure que de facto era independent, un aliat poc constant, un rival econòmic, el botxí de l'imperi en la Quarta Croada, una de les repúbliques marítimes que es disputaven el control de les rutes comercials de l'Imperi Romà d'Orient restaurat a partir del 1261 i, finalment, altra vegada un aliat voluble de Constantinoble en el seu declivi terminal.
L'Imperi Romà d'Orient (centrat en el mar Egeu) i la República de Venècia (riba nord del mar Adriàtic) a l'Europa del 1190 | |
Imperi Romà d'Orient | Venècia |
---|---|
La regió que posteriorment ocuparia la ciutat de Venècia havia estat incorporada a l'antiga Roma gradualment i pacífica entre els segles ii i i aC, a mesura que els vènets, aliats tradicionals dels romans, anaven integrant-se en la República Romana. El 297 es convertí en una província de ple dret amb el nom de «Venècia i Ístria». Durant el declivi de l'Imperi Romà d'Occident, els huns, que ja havien arrasat diverses províncies de l'Imperi Romà d'Orient, devastaren la regió fins a tal punt que els refugiats d'Aquileia i altres poblacions properes es veieren obligats a fugir a una llacuna protegida per un cinturó d'aiguamolls, on fundarien Venècia.
En les dècades següents, la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident deixà tot Itàlia en mans dels germànics, primer sota Odoacre i després sota el Regne Ostrogot de Teodoric el Gran i els seus successors. Encara que els ostrogots governaven nominalment com a representants de l'emperador romà d'Orient, a la pràctica eren totalment independents, però l'assassinat de la reina Amalasunta, amiga de Constantinoble, per una facció rival donà a Justinià I un pretext per tornar a imposar l'autoritat romana a Itàlia per la força de les armes. Entre el 539 i el 551, afegí primer les illes de Venècia i després la part de terra ferma als seus dominis.
A partir d'aleshores, malgrat les seves arrels comunes, Venècia i l'Imperi Romà d'Orient anaren divergint a mesura que decreixia la influència de Constantinoble a Occident. Els venecians instauraren una república oligàrquica basada en el comerç, continuaren parlant en llatí —i més endavant en venecià— i miraven cada vegada més cap a l'oest, mentre que l'imperi, que havia adoptat el grec com a llengua oficial durant el regnat d'Heracli (r. 610-641), refonia la seva estructura administrativa de dalt a baix i centrava la seva atenció en la frontera oriental, on els atacs musulmans havien arribat a posar en perill la seva supervivència. A mitjans del segle xi, venecians i romans d'Orient es trobaren en costats oposats del Gran Cisma del 1054 entre l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa.
Aquestes friccions no impediren la formació d'estrets vincles polítics, comercials i fins i tot personals entre les dues potències.