![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/c/c5/Regno_d%2527Italia_%2528781-1014%2529.png/640px-Regno_d%2527Italia_%2528781-1014%2529.png&w=640&q=50)
Regne d'Itàlia (Sacre Imperi Romanogermànic)
From Wikipedia, the free encyclopedia
El Regne d'Itàlia (en llatí, Regnum Italiae o Regnum Italicum; en alemany, Reichsitalien) va ser un conjunt territorial circumscrit al nord de la península itàlica, incorporat[1] i vinculat jurídicament al Sacre Imperi Romanogermànic des de la coronació d'Otó I a Roma en 962.[2]
Regnum Italicum (la) ![]() | |||||
Localització | |||||
---|---|---|---|---|---|
| |||||
Estat desaparegut | Sacre Imperi Romanogermànic ![]() | ||||
Capital | Pavia ![]() | ||||
Població humana | |||||
Llengua utilitzada | italià lígur ![]() | ||||
Dades històriques | |||||
Anterior | |||||
Creació | 961 ![]() | ||||
Dissolució | 1802 1014 ![]() | ||||
Següent | França, República Cisalpina, República Lígur, República de Venècia, Regne d'Etrúria, Estats Pontificis i Imperi Austríac ![]() | ||||
La vinculació del regne d'Itàlia al sistema imperial va suposar que allò que quedava de sistema administratiu d'època carolíngia fos minat tant per l'absència del sobirà, que confiava en els poders feudals locals, com pel desenvolupament comunal, i per les disputes de l'emperador amb el papa, que van polaritzar la vida italiana entre güelfs i gibel·lins.
El Gran Interregne va liquidar el poder efectiu de l'emperador, no només a Itàlia sinó a la mateixa Alemanya, però encara va retenir l'autoritat jurisdiccional per legitimar els governs locals. A causa de les querelles internes, el sistema comunal de les ciutats es va transformar en senyories o en repúbliques, dentre les quals només els règims forts i poderosos, amb capacitat per contractar forces mercenàries, van poder sotmetre a ciutats veïnes creant Estats territorials.
La intervenció francesa que va començar en 1494 va alterar les relacions de poder a la península i va tornar a atreure l'atenció de l'emperador en els assumptes italians. El tractat de Bolònia de 1530 va convertir l'emperador en àrbitre d'Itàlia,[3] però l'hegemonia a Itàlia va recaure en els reis d'Espanya fins que a la Guerra de Successió espanyola l'emperador va recobrar un paper de preponderància. Després d'estabilitzar-se les relacions de poder entre les dinasties rivals d'Habsburg i Borbó, la Revolució francesa i la seva extensió a Itàlia va suposar la liquidació de l'autoritat imperial a Itàlia i pocs anys després al mateix Berlín.