Ramon Martí i d'Eixalà
polític espanyol / From Wikipedia, the free encyclopedia
Ramon Martí i d'Eixalà (Cardona, Bages, 6 de gener de 1807 - Madrid, 18 de maig de 1857) fou un advocat i filòsof català.[1]
Nom original | (ca) Ramon Martí d'Eixalà ![]() |
---|---|
Biografia | |
Naixement | 6 gener 1807 ![]() Cardona (Bages) ![]() |
Mort | 18 maig 1857 ![]() Madrid ![]() |
President Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya | |
1848 – 1857 ← Josep Bertran i Ros – Ramon Roig i Rey → | |
![]() | |
Catedràtic d'universitat | |
![]() | |
Dades personals | |
Formació | Universitat de Cervera Universitat de Barcelona ![]() |
Activitat | |
Lloc de treball | Madrid Barcelona ![]() |
Ocupació | polític, advocat, escriptor, jurista, professor d'universitat, filòsof, arxiver, professor titular ![]() |
Ocupador | Universitat de Barcelona ![]() |
Membre de |
Es llicencià en dret a la Universitat de Cervera el 1830 i s'hi doctorà a la novament oberta Universitat de Barcelona el 1837. Obtingué la càtedra de dret públic civil i criminal, aportant una renovadora visió racionalista de la legislació. Fou soci de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (1836), de la Societat de Foment de la Il·lustració i director de l'Institut Barcelonès del 1839 al 1841. En 1841 fou designat censor dels concursos per a càtedres per la Junta de Comerç i per la Diputació de Barcelona. També membre numerari de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts (1835), i participà en la fundació de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1840), de la que en fou vicepresident, bibliotecari i arxiver.[2]
Alhora, milità en el Partit Liberal i fou diputat a Corts Espanyoles el 1843, en 1844-1846, el 1853 i el 1857, on defensà el proteccionisme per la indústria catalana. Fou membre de la comissió reformadora del Codi de Comerç i redactor de les ordinacions municipals de Barcelona de 1857.
En filosofia rebé la influència de la doctrina escocesa del sentit comú (Francis Bacon, John Locke, David Hume) a través de Théodore Jouffroy i Pierre-Paul Royer-Collard. Fou l'introductor a Catalunya d'aquesta doctrina i creador de l'escola de filosofia catalana.[3] Del seu pensament cal remarcar la teoria de la "consciència en tota la seva integritat", difosa pels seus deixebles Francesc Xavier Llorens i Barba i Manuel Duran i Bas.