Primer govern de Perón
From Wikipedia, the free encyclopedia
S'anomena primer govern de Perón a la gestió de Juan Domingo Perón com a president de la Nació Argentina compresa entre l'assumpció del càrrec el 4 de juny de 1946 (després de ser elegit com a resultat de les eleccions generals del 24 de febrer), fins a la seva segona presidència (després de vèncer en les eleccions presidencials de 1951).
El primer període presidencial de Juan D. Perón es va estendre entre el 4 de juny de 1946 i el 4 de juny de 1952. Entre les accions més destacades es troba la conformació d'un extens estat del benestar, amb eix en la creació del Ministeri de Treball i Previsió Social i la Fundació Eva Perón, una àmplia redistribució de la riquesa a favor dels sectors més postergats, el reconeixement dels drets polítics de les dones, una política econòmica que va impulsar la industrialització i la nacionalització de sectors bàsics de l'economia, i una política exterior d'aliances sud-americanes recolzada al principi de la tercera posició. En el mateix període es va realitzar una reforma constitucional que va sancionar l'anomenada Constitució de 1949.
El suport popular, organitzat per una coalició del Partit Laborista, la UCR Junta Renovadora i el Partit Independent, li va donar la presidència amb el 52% de vots en les eleccions del 24 de febrer de 1946,[1][2] guanyant en gairebé totes les províncies. A Córdoba, San Juan i San Luis la coalició va perdre les presidencials, però no així les governacions. Corrientes va quedar com l'única província amb un governador opositor, i va ser intervinguda a l'any següent.[3]
Des de la presidència, Perón va impulsar polítiques que promoguessin la industrialització, l'expansió del mercat intern, la sindicalització dels treballadors i l'ampliació de drets polítics, laborals, culturals i socials. Es va sancionar la Llei de vot femení que va establir el sufragi universal a l'Argentina. Va impulsar la provincialització dels anomenats «territoris nacionals», que va concedir els drets polítics als habitants dels mateixos. Va ampliar enormement l'organització dels treballadors en sindicats que responien majoritàriament al corrent laborista (dominat pels corrents socialista i sindicalista revolucionària) i va promoure el predomini de la Confederació General de Treball (CGT) com a central unitària. Va impulsar la reforma constitucional de 1949, establint la igualtat jurídica entre homes i dones, incorporant els drets humans de segona generació, de la infantesa i la vellesa, i establint un sistema econòmic basat en la funció social de la propietat. Va portar endavant una política d'industrialització basada en la substitució d'importacions i l'expansió del mercat intern. Va nacionalitzar els ferrocarrils, el comerç exterior, la marina mercant, el servei telefònic i va crear la Societat Mixta Siderúrgica Argentina (Somisa), entre d'altres iniciatives econòmiques amb participació rellevant de l'Estat. Va establir la gratuïtat de l'ensenyament universitari. En el camp internacional va adoptar una política de «tercera posició», mantenint una equidistància entre els Estats Units i la Unió Soviètica en la recentment iniciada Guerra Freda, i va promoure l'enfortiment de les relacions llatinoamericanes, especialment en el Con Sud.
Durant la seva primera presidència, Perón va haver d'enfrontar les accions terroristes i colpistes organitzades per grups antiperonistes, entre els quals es va destacar la temptativa de cop d'Estat a l'Argentina del 28 de setembre de 1951.