full de plàstic recobert de productes químics sensibles a la llum From Wikipedia, the free encyclopedia
La pel·lícula fotogràfica és el suport que permet a la càmera captar i reproduir imatges de qualitat tantes vegades com sigui necessari, amb una ampliadora o amb un aparell de còpies per contacte. Fou una evolució de la placa fotogràfica.
Es tracta d'una superfície transparent, en la majoria dels casos flexible. Composta, inicialment, per cel·luloide, i, actualment, per acetat de cel·lulosa o polièster, està recoberta d'una capa fina d'emulsió fotogràfica de sals de plata. La plata, combinada amb halògens (iode, bromur o clor), genera halurs de plata en forma de cristals microscòpics que es transformen en rebre llum.[2]
Aquests halurs (que, en termes fotogràfics, anomenem "gra" i determinen les característiques de la pel·lícula) queden distribuïts homogèniament al llarg de tota la superfície. Es troben suspesos en un mitjà neutre gelatinós que s'obté a partir d'ossos i pell de boví. La gelatina és transparent, permeable, estable i resistent. D'aquesta manera, si parlem d'emulsió fotosensible, ens referim a la mescla d'halurs de plata amb la gelatina bovina.
Quan aquesta emulsió és sotmesa a una exposició controlada de llum o un altre tipus de raigs -generalment a través d'un conjunt de lents (objectiu)-, la imatge queda gravada a la pel·lícula de forma molt tènue, rebent el nom d'imatge latent. Per obtenir una imatge final, inalterable en futures exposicions a la llum (imatge fotogràfica o instantània fotogràfica) s'apliquen a la pel·lícula una sèrie de processos químics, en un procés anomenat revelatge fotogràfic, que amplifica la imatge existent i l'estabilitza. La pel·lícula fotogràfica és, també, la base per al procés fotogràfic conegut com a fotografia química, el procés convencional per a la creació d'imatges, antecessor a la fotografia digital.
La fotografia en blanc i negre fa servir una sola capa d'emulsió amb halurs de plata, mentre que les pel·lícules en color utilitzen com a mínim tres capes.
El suport material de les pel·lícules fotogràfiques ha anat evolucionant al llarg del temps per respondre a les necessitats dels fotògrafs de reproduir imatges múltiples vegades de la millor manera possible.
En un primer moment es va fer servir el paper, que més tard seria substituït per les plaques de vidre. El 1889, George Eastman, fundador de Kodak, va incorporar en una càmera portàtil un rotllo de pel·lícula amb base de nitrocel·lulosa, precedent de les pel·lícules actuals.[2]
Finalment, el suport digital ha irromput en el món de la fotografia amb una presència cada vegada més gran que, de moment, no ha reemplaçat la tradicional fotografia analògica.
Si volem dominar la tècnica fotogràfica i aconseguir resultats satisfactoris que s'ajustin a les nostres necessitats, hem de tenir en compte alguns conceptes bàsics i propietats de la pel·lícula fotogràfica:
Potser una de les decisions més crítiques a l'hora de fer una fotografia sigui l'elecció de la pel·lícula. Com saber quina, d'entre totes les pel·lícules disponibles, és la que millor s'adaptarà a les nostres necessitats? Per respondre a aquesta pregunta hem de conèixer les característiques de les diferents emulsions fotosensibles disponibles al mercat, i per a quins fins han estat desenvolupades.
Una primera divisió de les pel·lícules fotogràfiques es fa en funció del tipus d'emulsió, i per tant del tipus d'imatge que s'obté després del seu revelatge. Segons aquest criteri, les pel·lícules poden ser:
Les pel·lícules de color (tant negatives com a diapositives) presenten una característica addicional, i és el seu equilibratge al blanc.
El que nosaltres anomenem llum blanca no és més que el resultat de l'addició de les diferents longituds d'ona que formen l'espectre visible. La llum del sol no produeix el mateix blanc que la llum d'una espelma. Aquesta última, a causa de la seva temperatura, té major quantitat de radiació a la banda del vermell per la qual cosa el resultat és una llum més càlida. En realitat, és el nostre cervell el que interpreta una llum determinada com blanca independentment que el seu origen sigui el blau del cel, un fluorescent o un llum de tungstè. Però d'una forma objectiva cadascuna d'aquestes fonts té una temperatura de color diferent, que s'expressa en kèlvins (K).
L'emulsió fotogràfica no és capaç d'interpretar els colors tal com ho fa el nostre cervell, de manera que s'hi impressionarà la combinació de colors que existeixi en realitat producte de les longituds d'ona que reflecteixi o emeti cada cos. Per això, si la font de llum blanca és el cel blau, la fotografia tendirà a quedar blavosa, mentre que si la font de llum és un llum quedarà taronja. Per evitar aquest efecte, les pel·lícules en color s'equilibren a una temperatura de color específica, és a dir, es calibren per a un blanc determinat a partir del qual obtindrem tota la gamma tonal.
És evident que produir pel·lícules per a cadascuna de les diferents fonts d'il·luminació possibles no seria possible ni rendible, de manera que la indústria fotogràfica l'ha simplificat amb els dos tipus d'il·luminació més freqüents:
Per la resta de les situacions fotogràfiques es poden utilitzar els següents filtres correctors de color, depenent de la pel·lícula que es vagi a emprar:
Les emulsions fotogràfiques també es poden classificar d'acord amb un altre paràmetre, que és la sensibilitat. La sensibilitat d'una pel·lícula fotogràfica és la velocitat amb la que la seva emulsió fotosensible reacciona a la llum. Algunes marques fotogràfiques parlen d'EI, és a dir Exposure Index o Índex d'exposició.
L'índex d'exposició o sensibilitat d'una pel·lícula s'indica mitjançant una escala de sensibilitat fotogràfica . Hi ha diferents escales: ASA, DIN, ISO o GOST (escala soviètica actualment en desús).
El fet què una emulsió sigui més o menys sensible depèn de la mida dels grans d'halurs fotosensibles. Així quan la mida dels grans és gros, l'àrea que ocupa cada partícula és major, de manera que una menor quantitat de fotons que incideixi contra l'emulsió serà suficient per produir la imatge latent, amb la qual cosa caldrà un temps d'exposició més breu.
Les pel·lícules es classifiquen en funció de la seva sensibilitat de la següent manera:
Podem afirmar que com més gran sensibilitat tingui la pel·lícula més baix serà el seu contrast.
Un altre concepte important associat a les pel·lícules és la latitud d'exposició o, cosa que és el mateix, el marge d'error en l'exposició que permet una emulsió, donant resultats acceptables. En general les pel·lícules més sensibles tenen major latitud que les menys sensibles. Pel que fa a les diferents emulsions les que presenten major latitud són les pel·lícules negatives de blanc i negre (fins a 2 diafragmes en alguns casos), seguides per les negatives de color (1 diafragma màxim), sent les de menys latitud les diapositives amb prou feines 1/2 diafragma. El resultat és que, usant diapositiva el fotògraf té un control molt exhaustiu de la saturació de color amb els comandaments de la càmera sense necessitat d'entrar en la cambra fosca, però qualsevol error en el càlcul de l'exposició començarà a perdre la presa. Per contra l'ús de pel·lícula negativa o de B/N permet una certa flexibilitat en el càlcul de l'exposició.
Al triar una pel·lícula és fonamental saber quina utilitat li volem donar a la imatge que obtinguem. En molts casos, i davant d'una situació lluminosa perfectament controlada, aquest serà el factor discriminatori primordial a l'hora de seleccionar una emulsió.
La pel·lícula negativa o de B/N ens servirà, bàsicament, per obtenir un positiu en paper, útil per a la il·lustració de treballs i publicacions. El principal avantatge del negatiu en B/N és la seva facilitat de processament en un laboratori casolà, el que es tradueix en la seva immediatesa. D'altra banda, durant el positivat (i sense comptar amb un laboratori professional) es poden realitzar gran quantitat de manipulacions, des enquadraments selectius fins eliminació de fons, el que permet obtenir imatges de gran impacte visual.
D'un negatiu en color se'n poden obtenir còpies en paper tant en color com en B/N, també és possible obtenir diapositives, però és un procés costós i no sempre d'una qualitat satisfactòria. El seu revelatge és relativament senzill, però, el positivat en un laboratori casolà és molt menys còmode, ja que al fet d'haver de treballar gairebé en completa foscor cal afegir-hi que les més mínimes variacions en les temperatures dels líquids de revelatge produeixen greus alteracions del color, tant en el negatiu com en el positiu.
La diapositiva, una variant en què la fotografia s'impressiona en positiu a la pel·lícula,[1] permet la seva projecció, per la qual cosa és útil en conferències i classes, permet obtenir-ne còpies en paper d'alta qualitat tant en color com en B/N, se'n poden fer duplicats molt fàcilment, i és el material fotogràfic que requereixen les impremtes per fer reproduccions en color de qualitat. El seu revelatge no presenta dificultats especials, sempre que tinguem un control rigorós de la temperatura. Finalment, es podria afegir que són fàcils d'arxivar i de transportar.
La pel·lícula fotogràfica, a més de la seva classificació per tipus d'emulsió (imatge) i sensibilitat, també pot ser classificada segons el seu format. És a dir, segons la manera com és presentada o segons el seu envàs contenidor. Existeixen diversos tipus de format, que estan directament relacionats amb la mida de la pel·lícula i amb el tipus de càmera. En general, la pel·lícula de 35 mm es comercialitza en un envàs en el qual no hi ha pel·lícula de 120/220 (mig format) i les càmeres que utilitzen 35 mm, lògicament, no poden suportar pel·lícules més grans.
Diferenciem entre els següents formats/envasos:
Algunes recomanacions dels experts per a la conservació i tractament de la pel·lícula fotogràfica són les següents:
Trobem una gran varietat de productes químics que es poden fer servir de moltes i diverses maneres per a processar la pel·lícula.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
