Pedagogia crítica
From Wikipedia, the free encyclopedia
La paraula pedagogia prové del grec antic paidagogós que significa nen/a (paidos) i portar/conduir (gogia). Originàriament, el mot feia referència a l'esclau que portava els nens i nenes a l'escola.[1]
L'article necessita algunes millores en la redacció de la introducció. |
L'educació és un procés que es basa en la transmissió de coneixements i aptituds a través de la societat. Sense educació no es pot arribar enlloc, és per això que es considera un dels temes més importants del món.
Una de les pràxi dins de l'educació com a tal és la pedagogía, que és una disciplina que comprèn un conjunt de coneixements.[2]
La pedagogia crítica és una teoria i pràctica de l'ensenyament que busca ajudar i guiar als i les alumnes a preguntar-se i tenir una funció crítica sobre la dominància, les creences i les pràctiques emprades.[1] El terme de pedagogia crítica ha sofert moltes transformacions a la llarga en contextos socials i històrics, és per això que no existeix una definició estàtica.
Tradicionalment, la pedagogia crítica ha fet sempre referència a la teoria de l'ensenyament i les pràctiques d'aprenentatge dissenyades perquè els alumnes tinguin el seu propi criteri; tot i que també es pot utilitzar la pedagogia crítica per referir-se a la política: El pensament crític és el primer pas per la lluita política col·lectiva en la societat. En la pedagogia crítica el professor és el que posseeix el coneixement i els estudiants són els receptors d'aquest, mentre que l'aula és un lloc on sorgeix un nou coneixement que es basa en les experiències dels estudiants i professors junts a partir del diàleg.[3] Al llarg dels anys, la pedagogia crítica s'ha anat expandint a partir de les teories postmodernistes, feministes, antiracistes, postcolonial, etc. Que a la vegada l'han anat transformant introduint a la classe categories com la raça, el sexe, la sexualitat, la nacionalitat, l'edat… per tal d'aturar els règims opressius de poder, coneixement i canvi social.
La pedagogia crítica ha de ser tractada en àmbits d'investigació, de pràctica i autoorganització, a la vegada, ha de ser capaç de relacionar la teoria i la pràctica en cadascú d'ells. També ha d'incitar al debat entre les diferents posicions. Cometem un error en definir pedagogia critica com ‘'relativista o ‘'realista, ja que aquesta pedagogia agrupa les diferents perspectives més radicals. Tot i que en els últims anys s'han donat una sèrie de canvis en la metodologia i la teoria d'aquesta pedagogia crítica.
Podem diferenciar dues tendències que estan relacionades entre si que polaritzen la pedagogia crítica:
- L'impuls a la professionalització de la psicologia com a disciplina.
- L'exclusió de grups incapacitats per racionalitzar sobre processos psicològics.[4]