dialecte de l'occità meridional From Wikipedia, the free encyclopedia
El provençal (en occità de Provença, provençau) és el dialecte occità que es parla a la Provença i a alguns territoris veïns. El niçard és una varietat provençal parlada a Niça.
provençau i prouvençau | |
---|---|
Tipus | llenguoide i dialecte de l'occità |
Dialecte de | occità |
Ús | |
Parlants nadius | 354.500 |
Estat | França |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques occità occità meridional | |
Característiques | |
Sistema d'escriptura | alfabet llatí i alfabet occità |
Nivell de vulnerabilitat | 3 en perill |
Codis | |
ISO 639-3 | prv |
Glottolog | prov1235 |
Linguasphere | 51-AAA-gc |
Linguist List | oci-prv |
UNESCO | 404 |
IETF | oc-provenc |
Endangered languages | 8629 |
Segons la gramàtica de Juli Ronjat (publicada entre 1930 i 1941) i Pèire Bèc (el 1995), el provençal es parla:
Segons alguns autors, el provençal comprèn totes les parles occitanes dels Alps (dites alpines o gavotes), és a dir el nord de la regió Provença-Alps-Costa Blava (al nord de Dinha) i a les Valls Occitanes de l'Estat italià. Tanmateix, existeixen unes altres classificacions que agrupen els parlars dels Alps en l'occità vivaroalpí i no en el dialecte provençal. La inclusió dels parlars dels Alps dins del provençal s'explica més per motius històrics que dialectològics. La inclusió de la franja de Nimes (i menys encara de la franja costanera del Vidorle) al dialecte provençal no impedeix el caràcter de transició que té aquesta zona i de la seva pertinença històrica al Llenguadoc i no a Provença.
Òbviament existeixen franges de transició entre els dialectes provençal i vivaroalpí que els dialectòlegs solen atribuir al vivaroalpí: sud de Droma (dita Droma Provençal), regió de Dinha, alt País Niçard.
També hi ha una transició entre els dialectes provençal i llenguadocià a l'extrem sud-est d'Ardecha i a l'oest de Nimes (cap al riu Vidorle i al peu de les Cevenes).
Segons Bèc (1995), els dialectes provençal i llenguadocià formen un conjunt sud-occità (o occità meridional), que es distingeix del nord-occità (vivaroalpí, alvernès i llemosí) i de l'occità gascó.
Una part de les característiques lingüístiques d'aquesta varietat occitana ja es manifesten a l'Edat Mitjana una altra part es consolida a partir del segle XVII:
Aquests trets no són exclusius del provençal, sinó que també es troben en el llenguadocià meridional parlat arreu de Montpeller. Així mateix, la vocalització de -l es dona en altres llocs del domini (per exemple en part del llemosí).
Els altres trets es fan visibles a partir del segle XVII: emmudiment de les consonants finals i sobretot algunes marques gramaticals com les -s del plural dels noms i adjectius, que desapareixen o que en certs casos es substitueixen per la terminació -ei pronunciada [ej/i]. En niçard però empren les terminacions -u/-i. Així la forma occitana més extensa los amics, las amigas es diu en provençal general leis amics, leis amigas i en niçard lu amics, li amigas.
Existeixen dos sistemes normatius concurrents a causa de la dura situació de diglòssia enfront del francès:
En les dues normes, existeixen tendències favorables a una estandardització del provençal, basada en la koiné literària iniciada pel Felibritge des del segle xix i bastant convergent amb les altres koinès regionals de l'occità. Així es dibuixen dues varietats regionals de l'occità estandàrd: el provençal general i el provençal niçard (a causa del particularisme cultural fort del Comtat de Niça). Emperò també hi ha tendències que defensen el localisme exacerbat i que rebutgen (o desestabilitzen) la codificació respecte a les dues normes.
Comparació entre les dues normes existents en occità provençal (extret de la Declaració Universal dels Drets Humans) | |
---|---|
Norma clàssica | Norma mistralenca |
Provençal general Totei lei personas naisson liuras e egalas en dignitat e en drech. Son dotadas de rason e de consciéncia e li cau (/fau) agir entre elei amb un esperit de frairesa.
|
Provençal general Tóuti li persouno naisson libro e egalo en dignita e en dre. Soun doutado de resoun e de counsciènci e li fau agi entre éli em'un esperit de freireso.
|
En català: "Totes les persones naixen lliures i iguals en dignitat i en dret. Són dotades de raó i de consciència i cal que actuïn entre elles amb un esperit de germanor."
Altra comparació | |
---|---|
Norma clàssica (transcripció) | Norma mistralenca (original) |
Mirèlha, Cant I (F. Mistral)
Cante una chata de Provença. Dins leis amors de sa jovença, A travèrs de la Crau, vèrs la mar, dins lei blats, Umble [Umil] escolan dau grand Omèra [Omèr], Ieu la vòle seguir. Coma èra Ren qu'una chata de la tèrra, En fòra de la Crau se n'es gaire parlat. |
Mirèio, Cant I (F. Mistral)
Cante uno chato de Prouvènço. Dins lis amour de sa jouvènço, A travès de la Crau, vers la mar, dins li blad, Umble escoulan dóu grand Oumèro, Iéu la vole segui. Coume èro Rèn qu'uno chato de la terro, En foro de la Crau se n'es gaire parla. |
En català: "Canto una noia de Provença. / En les amors de la seva jovença, / A través de la Crau, vers la mar, en els blats, / Humil alumne del gran Homer, / Jo vull seguir-la. Com era / només una noia de la terra, / Fora de la Crau no se n'ha parlat gaire."
Es remarcarà que les dues normes, en general, difereixen sistemàticament per l'ortografia (notació dels sons) però noten quasi exactament la mateixa cosa: Cante una chata de Provença i Cante una chato de Prouvènço es pronuncien igual.
La norma oral (recomanació de les formes parlades) difereix solament una mica entre norma mistralenca i norma clàssica. Per exemple, certs mots afrancesats són acceptats en norma mistralenca (umble/umble, Oumèro/Omèra) mentre que la norma clàssica aconsella d'evitar-los i de reemplaçar-los per formes occitanes més autèntiques (umil, Omèr).
Després de molts anys de lluita per a establir quina grafia s'havia de fer servir per a escriure l'occità provençal, ha aparegut una tendència secessionista, que reivindica la norma mistralenca, però no representa pas el conjunt dels usuaris d'aquesta norma i a més és contrària a la visió unitària de la llengua d'oc de F. Mistral. Aquest secessionisme lingüístic va aparéixer durant els anys 1970 (amb Loís Baile) i ha estat reactivat des de la fi dels anys 1990 per l'universitari Felip Blanchet: recolzant-se sobre la identitat provençal, afirmen que el provençal seria una llengua i que s'hauria de parlar de "llengües d'oc" al plural i no d'una sola llengua. Rebutgen el terme unitari "occità". Aquesta tendència és molt marginal en l'àmbit de la lingüística romànica però és influent a alguns àmbits polítics i culturals locals. Nogensmenys no ha aconseguit convèncer la majoria del moviment cultural provençal, ni solament la comunitat científica dels lingüistes especialitzats en provençal.
Durant la il·lustració i fins a principis de la revolució industrial, savis com Pasquier, Voltaire o Jean-François Marmontel creien que el provençal era la mare de les llengües romàniques. De fet, François Raynouard (1761-1836), després seguit per l'arqueòleg francès Arcisse de Caumont, afirmava que el provençal havia predominat des del segle VI al IX a tota França, i que d'ell havien sorgit les altres llengües romàniques. Les seves tesis, però, no es van poder sostenir. Friederich Diez, el fundador de la filologia romànica, va acabar refusant-les dient que totes les llengües romàniques s'havien derivat del llatí, independentment les unes de les altres.[1]
Un exemple en provençal (l’Article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans):
En català:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.