From Wikipedia, the free encyclopedia
Les obres per a violí i piano representen una part rellevant de la producció musical de Franz Schubert. Entre març de 1816 i l'agost de 1817, Schubert va compondre quatre sonates per a violí. Totes quatre obres foren publicades després de la mort del compositor: les primeres tres (D 384, 385 i 408), aparegueren com a "Sonatines" l'any 1836 (Op. posth. 137), i la darrera, la Sonata per a violí, D 574, com a Duo, el 1851 (Op. posth. 162). Schubert va compondre dues més peces per violí i piano: l'octubre de 1826, un Rondó, D 895, publicat en vida del compositor (Op. 70), i una Fantasia, D 934, el desembre de 1827 que s'estrenà el gener de 1828, mesos abans de morir.[1]
Les obres per a violí de 1816–1817 respiren una atmosfera íntima i no requereixen cap mena de virtuosisme per part dels intèrprets. Les dues obres més tardanes (1826–1827), les va compondre per al violinista bohemi Josef Slavík, i són més exigents –també pel pianista– i tenen un caràcter més extravertit.[2][3][4]
Sonates de 1816–1817, interpretades per Dénes Zsigmondy (violí) i Anneliese Nissen (piano) | |
---|---|
D 384: Sonat(in)a en re major, Op. 137 No. 1 | |
|
|
D 385: Sonat(in)a en la menor, Op. 137 No. 2 | |
|
|
D 408: Sonat(in)a en sol menor, Op. 137 No. 3 | |
|
|
D 574: Sonata (Duo) en la major | |
|
|
Schubert era un bon violinista i quan als 19 anys va començar a escriure sonates per a violí ja havia compost bastantes obres per al instrument com, per exemple, una dotzena de quartets de corda.[2][3][4]
En els autògrafs de Schubert, les composicions per a violí i piano D 384, 385 i 408 són anomenades "sonata".[5][6] Però l'editor que les publicà el 1836 pòstumament com a Op. 137, les anomenà sonatines.[7] Són obres d'una mida modesta, si tenim el referent de les sonates de violí de Mozart o, encara més, les de Beethoven. I el diminutiu "Sonatina" ha quedat incorporat al seu títol.[2][3][4]
Schubert va anotar "März 1816" (març de 1816) en la partitura autògrafa de la seva Sonata per violí i piano en re major (D 384).[5][8] The sonata has three movements:[5]
En l'autògraf apareix amb el títol de "Sonata II" i amb data del mes de març de 1816. La Sonata per violí i piano en la menor (D 385) té quatre moviments:[5]
Abril de 1816 és la data que Schubert anotà en l'autògraf de la Sonata per violí i piano en sol menor (D 408), i que va titular "Sonata III".[6] La sonata consta de quatre moviments:[6]
No existeix l'autògraf de la Sonata per violí i piano en la major, D 574, però hi ha una còpia primerenca del manuscrit que denomina l'obra com a Sonate, i indica quan es va compondre durant l'agost de 1817.[9] Va ser anomenada "Grand Duo" quan fou publicada com a Op. 162 l'any 1851.[9] Consta de quatre moviments:[9]
Interpretada per Dénes Zsigmondy (violí) i Anneliese Nissen (piano) | |
---|---|
D 895: Rondo brillant in B minor | |
|
|
D 934: Fantasy in C major | |
|
|
Totes dues obres –Rondó en si menor (D 895) i Fantasia en do major (D 934)– sembla que foren compostes per al violinista txec Josef Slavík i el pianista Carl Maria von Bocklet; van ser interpretades abans de la mort de Schubert el novembre de 1828.[2][3][4][10][11]
En l'autògraf de l'obra D 895, amb data d'octubre de 1826, Schubert va posar la denominació "Rondó". Va ser publicat l'abril de 1827 inicial seguit d'un Allegro en la forma de rondó-sonata.[3][10]
La Fantasia en do major, D 934, fou composta durant el mes de desembre de 1827 i publicada molt més tard, el 1850, com a op. 159.[12][13] El nom de Fantaisie, ja apareix en l'autògraf de Schubert i també es manté en l'edició publicada. L'obra té una estructura d'un moviment amb diverses seccions:[3][11]
El Rondó en si menor, D 895, va ser interpretat per Josef Slavík i Carl Maria von Bocklet d'acord amb l'editor de música Domenico Artaria i en presència de Schubert, probablement a inicis de 1827.[10] At the time, the work was well-received.[4] L'obra fou ben rebuda. Segons una nota escrita de Joseph Joachim de l'octubre de 1857, ell l'havia interpretat acompanyat per Marie Wieck, una germana de Clara Schumann.[14] Interpretacions públiques documentades durant el segle xix inclouen:
A final del segle xix aparegué la Franz Schubert's Werke: Kritisch durchgesehene Gesammtausgabe, l'edició completa i crítica de les obres de Schubert, i la Sèrie VIII (1886), editada per Ignaz Brüll, comprenia les composicions per a piano i altres instruments (VIII. Pianoforte und Ein Instrument, Partitur und Stimmen). Les primeres sis peces d'aquell volum eren les obres per a violí i piano, que ja havien estat publicades amb anterioritat:[16]
La Sèrie VI, Volum 8 de la Neue Schubert-Ausgabe, publicada el 1970, agrupava les mateixes obres de la Sèrie VIII de l'edició del S. XIX, però presentades per ordre cronològic de composició.[19]
Enregistraments en les que hi ha totes sis composicions per a violí i piano de Schubert:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.