partícula subatòmica de càrrega negativa From Wikipedia, the free encyclopedia
El muó, símbol μ–, és una partícula de càrrega elèctrica –1 i massa de 105,66 MeV/c². Forma part de la segona família de partícules elementals conegudes com a fermions. És un leptó, com l'electró, però d'una generació i massa superiors, unes 200 vegades més (l'electró té una massa de 0,51 MeV/c²). L'antimuó, de símbol μ+, és el company del muó d'antimatèria.
Classificació | leptó amb càrrega i partícula elemental |
---|---|
Composició | Partícula elemental |
Estadística | Fermiònica |
Grup | Leptó |
Generació | Segona |
Interaccions | Gravitatòria, Electromagnetisme, Feble |
Símbol | μ- |
Antipartícula | Antimuó μ+ |
Descoberta | Carl D. Anderson (1936) |
Massa | 105,65836668(38) [[MeV/c2]] |
Vida mitjana | 2,197034(21)×10−6 s[1] |
Càrrega elèctrica | −1 e |
Moment magnètic | −0 |
Càrrega de color | Cap |
Espín | 1⁄2 |
Supercompanya | smuon (en) |
Número de partícula de Monte Carlo | 13 |
El muó fou descobert com a constituent de les cascades de partícules produïdes pels raigs còsmics l'any 1936 pels físics nord-americans Carl D. Anderson (1905-1991) i Seth H. Neddermeyer (1907-1988).[2][3] A causa de la seva massa, al principi es pensà que era la partícula predita pel físic japonès Hideki Yukawa (1907-1981) l'any 1935 per explicar la força nuclear forta que uneix protons i neutrons en els nuclis atòmics. Posteriorment, es descobrí, però, que un muó és un membre del grup de leptons de partícules subatòmiques, és a dir, mai reacciona amb nuclis o altres partícules mitjançant la forta nuclear forta.[4]
El físic britànic Cecil Frank Powell (1903-1969) entre 1939 i 1945 desenvolupà tècniques fotogràfiques per enregistrar les trajectòries dels raigs còsmics. El 1947 les seves dades revelaren l'existència del pió, que anomenà π-mesó, així com el procés pel qual es desintegra en altres dues partícules, un antimuó (μ-mesó) i un neutrí. El 1951 el físic italià Enrico Fermi (1901-1954) encunyà en anglès el nom de muon, ‘muó’, al seu llibre Elementary Particles representat pel símbol μ, mi (en anglès mu), del grec μῦ mŷ, dotzena lletra de l’alfabet grec, a partir del nom donat per Powell.[5]
El muó μ– és matèria i el muó μ+ antimatèria. Els muons es detecten com a raigs còsmics secundaris i són generats en desintegrar-se els pions, que han estat produïts pels xocs dels raigs còsmics, majoritàriament protons que arriben de l'espai exterior a grans velocitats, amb els àtoms de les molècules presents a les capes altes de l'atmosfera terrestre. Les reaccions són:
Els muons són inestables, amb una semivida de 2,20 μs, i es desintegren generant tres partícules, un electró o un positró i dos neutrins, d'acord amb el principi de conservació del nombre leptònic o càrrega leptònica (nombre quàntic additiu associat a una partícula que val +1 per als leptons, –1 per als antileptons i 0 per a la resta de partícules) segons les següents equacions:
Malgrat que tenen una curta semivida, els muons poden ser detectats a la superfície de la Terra a causa de la dilatació del temps que experimenten els cossos que es mouen a grans velocitats, properes a la de la llum, segons la teoria de la relativitat restringida. Així es detecta un muó per cm² cada minut, una quantitat prou elevada. És una prova de la validesa de la teoria d'Einstein.[6]
Els muons són molt menys interactius que els neutrons i, per tant, penetren més profundament en les roques. A mesura que els muons travessen la roca, hi ha dos tipus de reaccions importants per a la producció de núclids cosmogènics: la captura de muons negatius i les reaccions ràpides dels muons. La captura de muons negatius domina fins a una profunditat d'aproximadament 3 m en la roca; les reaccions ràpides dels muons dominen a profunditats majors.[7]
A mesura que els muons negatius es frenen, poden ser capturats en una òrbita electrònica, acabant col·lapsant en el nucli atòmic, on poden reaccionar amb un protó per crear un neutró i un excés d'energia. La reacció és:[7]
La pèrdua posterior de nucleons produeix núclids cosmogènics. La taxa de frenada dels muons negatius s'ha caracteritzat bé com una funció de la profunditat.
Els muons d'alta energia interactuen amb els cristalls minerals mentre passen. Hi ha diverses reaccions involucrades, incloent-hi la producció de parells d'ions, la radiació de frenada, l'escattering nuclear i les pèrdues per ionització.[7]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.