compositor, director coral i pedagog musical català From Wikipedia, the free encyclopedia
Manuel Borgunyó i Pla (Rubí, 5 de maig del 1884[1]– Madrid, 23 de setembre del 1973) va ser compositor, director coral i pedagog musical.
Biografia | |
---|---|
Naixement | 5 maig 1884 Rubí (Catalunya) |
Mort | 23 setembre 1973 (89 anys) Madrid |
Activitat | |
Ocupació | compositor, pedagog |
Gènere | Sardana |
Es formà primer amb el mestre Josep Plans i més tard, a l'escolania de Montserrat, sota la direcció del Pare Guzmán. Perfeccionà els seus estudis al Conservatori Municipal de Música de Barcelona amb els mestres Nicolau, Pellicer, i Joan Lamote de Grignon.
Acabats els estudis formà part com a pianista d'un septet amb el qual recorregué bona part d'Europa. A París descobreix les innovacions procedents de la nova pedagogia activa que practica Maurice Chevais. El 1908 inicia la seva tasca experimental i pedagògica amb els alumnes d'una Escola del carrer Major de Gràcia, afecta a la Unió Republicana Gracienca. Amb aquests alumnes, farà la primera demostració pública del seu mètode d'ensenyament musical a la sala d'actes de la societat La Banya. El 1909 participà en la Campanya de Melilla, on va contreure unes febres que van malmetre la seva salut.
En tornar, ocupà el càrrec de sotsdirector de la Societat Coral Euterpe i va reprendre la tasca pedagògica, alhora que col·laborava amb altres artistes i componia obres de diferents gèneres. El 24 de setembre de 1912 es casa amb Mercè Sabaté amb qui va tenir tres fills. A causa de les febres que intermitentment se li reproduïen, l'any 1913 es traslladà a Graus (Osca) on fundà i dirigí l'Orfeó de Graus. Restablerta la salut, va retornar a Catalunya. A Barcelona fundà una acadèmia. Residí a Rubí, on va dirigir l'Orfeó durant dos anys. En aquest període comença a ser conegut com a compositor i és pianista acompanyant de coneguts artistes, entre d'altres la cantant Mercè Plantada.
L'any 1921, essent Emili Sabaté president de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i Emili Orfila director de les Escoles de l'Ateneu Igualadí, Borgunyó va ser sol·licitat per fundar en aquella entitat un conservatori popular, en el que a més de l'ensenyament de música als alumnes inscrits, hi hauria seccions complementàries: educació musical, secció coral, secció de concerts, etc.
Borgunyó compaginarà la direcció del Conservatori de l'Ateneu Igualadí amb l'ensenyament de la música a les escoles de la mateixa entitat, actuant també com a intèrpret diverses vegades. Participa en la fundació a Igualada de l'associació de concerts: Agrupació Íntima d'Amics de la Música amb l'objectiu d'oferir als seus socis concerts de qualitat, elevant, així, la vida cultural i musical de la ciutat i va tenir relació al mateix temps amb diferents societats corals d'Igualada.
És molt important la demostració pedagògica que va fer l'any 1923 al Palau de la Música amb el Chor infantil de les escoles de l'Ateneu. El seu ressò feu que el cor, a instàncies d'artistes com Mathieu Crikboom i Blanca Selva fos convidat a fer una demostració pedagògica a Tolosa de Llenguadoc, a París, Brussel·les i també Londres. Malgrat això, la dictadura del general Primo de Rivera va frustrar la iniciativa i el viatge no es dugué a terme.
En aquell mateix període, l'Ateneu Igualadí convocà a petició de Borgunyó un concurs, pioner en tot l'Estat, de composicions per a cor infantil amb l'objectiu d'augmentar el repertori infantil amb obres de qualitat. Una de les peces guardonades fou Cançons per a infants d'Apel·les Mestres.
L'any 1931 deixà la direcció del Conservatori de l'Ateneu Igualadí i passà a residir a Barcelona i a Sabadell. Dirigeix l'Orfeó de Vilanova i la Geltrú i impulsa la campanya Pro Educació Musical recollint signatures de personalitats rellevants, publicant llibres i articles, dictant conferències i organitzant demostracions i cursets de pedagogia musical. Juntament amb el prevere Josep Muset i Ciprià i Adolf Cabané dona un nou impuls al Conservatori de Sabadell en introduir la secció d'Educació Musical. Presentà a l'Ajuntament de Sabadell un pla d'organització de l'educació musical per a les escoles. Es va fer càrrec de l'ensenyament musical de les escoles Cultura Popular i de l'Acadèmia Miralles de Sabadell i es va fer càrrec també de l'ensenyament musical de l'Institut Tècnic Eulàlia a Barcelona. Un any més tard va ser nomenat professor d'educació musical a l'Institut Escola Ausiàs March on es formarien els futurs mestres i es fa càrrec també de l'educació musical dels Grups Escolars Francesos de Barcelona. Donà conferències i publicà llibres i articles on exposava les idees que de mica en mica donarien forma al seu mètode Eurítmic-Vocal-Tonal. És en aquest període que la Ponència Musical de la Generalitat de Catalunya va sol·licitar la seva opinió sobre el problema musical escolar i ell presentà un projecte d'organització i un programa propi.
Però les seves teories pel que fa a organització escolar s'enfrontaven amb les del mestre Joan Llongueres i Badia que havia adaptat per a les escoles de Barcelona el mètode Dalcroze. La polèmica començà l'any 1932, arran d'un article que va publicar Alexandre Galí[2][3] que era primer tècnic assessor del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en què aquest abonava el treball del mestre Llongueras, ignorant l'opinió que un bon nombre de músics havia expressat, mitjançant un qüestionari adreçat a la Generalitat, respecte al problema musical escolar. Borgunyó va fer notar la poca atenció que es tenia pel seu criteri i el dels seus companys, de manera que sentia la necessitat de fer pública la seva opinió. La polèmica havia començat. Un gran nombre d'articles creuats entre Borgunyó i Llongueres exposant cada un d'ells la seva concepció de l'ensenyament musical, les seves fites i els seus èxits, es van anar publicant a la Revista Musical Catalana, La Publicitat i en altres periòdics de Barcelona. Cada una de les parts era recolzada amb la signatura de prestigiosos músics i pedagogs, alguns dels quals, per complicar més el debat donaven el seu suport a ambdues parts. La qüestió pedagògica de fons era el desacord respecte a la introducció de la gimnàstica rítmica a la classe de música considerant, per part de Borgunyó, que el moviment realitzat simultàniament amb el cant multiplicava les dificultats i l'afinació.
L'any 1934 va fundar l'Associació d'Amics de l'Educació Musical i el 1935 fou nomenat director dels Cantors de l'Obrera, entitat coral depenent de l'Associació Obrera de Concerts. Participà molt activament en la tasca educativa desenvolupada per la subponència de Música del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, sent enviat l'any 1937 com a Delegat Tècnic a dos congressos internacionals celebrats a París el juny i el juliol.
L'any 1939 és destituït del seu càrrec de professor a l'Institut Escola Ausiàs March i l'any 1942 es trasllada a Tenerife. Allí dirigeix els cors de la Schola Cantorum del Seminario de la Laguna i el Coro de Santa Cecília. És professor de diverses escoles: Colegio San Ildefonso, Colegio de las RR.MM. de la Asunción, Colegio de las RR.MM. Dominicas de la Laguna y de Sta. Cruz i del Colegio Alemán. L'any 1944 funda el Instituto Musical de Pedagogia Escolar y Popular des d'on va seguir presentant les seves inquietuds i propostes pedagògiques. Dos anys més tard és nomenat col·laborador honorari del Instituto Español de Musicología i a partir de 1948 són freqüents els cursets de pedagogia que imparteix a diferents ciutats de l'estat: Còrdova, Madrid, Salamanca, Barcelona, Granada, Guipúscoa, Tarragona... entre el 1950 i el 1953 du a terme la Cruzada pro educación Musical Escolar dirigida a l'estat espanyol i a diverses capitals de Sud-amèrica. L'any 1953 participa en la Conferència Internacional que es fa a Brussel·les sobre Educació Musical i el 1970 participa en el congrés que fa a Moscou la International Society for Music Education. L'any 1961 organitza la Asamblea Nacional de Música Sagrada Escolar y Popular i el 1973 la delegació provincial de la Sección Femenina de Santa Cruz de Tenerife canalitza l'homenatge que ajuntaments, diverses entitats corals i escoles de l'illa dediquen al mestre. Aquest mateix any Borgunyó va anar a Madrid per realitzar una sèrie de conferències sobre el mètode Euritmic-Vocal-Tonal. Allí emmalalteix, i mor el 23 de setembre.
A Tenerife hi ha un carrer que porta el nom de Maestro Borguñó.[4]
Com a compositor, Manuel Borgunyó va conrear diversos gèneres musicals, bàsicament cançons per a cant i piano, cant coral —sagrat i profà—, música de cambra, música per a piano i també algunes peces de música lleugera: peces de ball i cuplets, estrenats, alguns d'ells, per la coneguda cantant, cupletista i actriu Raquel Meller, qui també en va escriure la lletra.
Aquesta programació de tres períodes, pensada per a l'escola primària i secundària, correspon als anys 1928 -1931 i és la base de programacions posteriors —en funció de la legislació vigent—. A diferència dels conservatoris, on la instrucció tècnica tendia a sobreposar-se a l'educació, Borgunyó educa l'oïda i el gust musical juntament amb l'ensenyament tècnic, especialment en els primers cursos.
En triar els continguts, Borgunyó s'adapta a la realitat: "en la pedagogia, de tot allò que hom desitja o vol fer, l'únic que importa és allò que es pot fer". Els continguts musicals els classifica en tres apartats.
En els seus plantejaments d'organització escolar també va tenir en compte la formació dels professors que havien d'exercir en l'àmbit rural, plantejant la possibilitat que un professor, músic i pedagog experimentat, fes un seguiment i donés suport als mestres d'escoles rurals.
L'any 1936 Borgunyó va publicar —amb intencions didàctiques— un petit àlbum: 20 cançons amb acompanyament de piano però malauradament, ja fos per raons pedagògiques: renovació, evolució i incorporació de noves idees, o per motius econòmics, el mètode que ell pregonava, el llibre amb les cançons i els diferents exercicis estructurats per cursos no es va arribar a publicar mai.
El mètode de Borgunyó és eclèctic: "Un mètode no és útil per la suma d'idees noves que en ell s'expressin, sinó per l'eficaç coordinació d'idees conegudes ja experimentades que contingui". L'anomena "Eurítmic-vocal-tonal" perquè els tres elements s'hi troben equilibrats i en la mateixa proporció, fent un tot homogeni. Per educar la veu i l'oïda dels infants, s'ajuda amb les analogies que es poden trobar entre els elements de suport visual: esquemes, gràfics, posicions de la mà... i els elements sonors. "Gràcies a la poderosa influència que les imatges i les analogies visuals exerceixen sobre la ment i l'oïda dels alumnes es creen automatismes favorables a desenvolupar les facultats vocals rítmiques i tonals, fent associar als alumnes el so, el ritme o la frase que interpreten a una imatge". Borgunyó diferencia el solfeig de la música. Iniciar l'estudi de la música amb els signes convencionals és, segons Borgunyó, un dels defectes més grans de l'ensenyament musical perquè l'abstracció d'aquests signes i la seva doble significació, rítmica i melòdica, és excessiva per a la comprensió dels petits alumnes.
Les analogies més usuals en el mètode Eurítmic-Vocal Tonal són les següents:
L'educació de la veu i l'audició són treballades d'aquesta manera:
Dins de les pràctiques fonamentals, l'audició ocupa un paper menys important que l'educació de la veu. Tot i que l'audició permet parlar d'anàlisi, d'estil, de caràcter, de ritme, d'efectes instrumentals, etc., considera, que l'alumne és un element exteriorment "passiu", ja que la seva actuació tan sols és receptiva. Tot i així considera l'audició el mitjà més eficaç per completar l'educació musical escolar i conduir els nois i noies a gaudir dels plaers que la bona música proporciona.
La música, la ràdio i els infants va ser el tema que Borgunyó va tractar al congrés internacional de l'any 1937 a París. Borgunyó veia en la radio i els discs unes grans eines per a la difusió de la cultura i l'educació, ja no dels escolars sinó de tota la societat. Val a dir que en general es mostrà crític i decebut respecte a la qualitat de les programacions, arribant a demanar que les autoritats intervinguessin, regulant i garantint la qualitat, per tal de protegir la societat.
Una part del seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons inclou documentació referent al desenvolupament de l'activitat professional de Manuel Borguñó com a compositor i pedagog musical. Cal destacar en aquest sentit la documentació referent a l'Orfeo de Graus així com els informes i textos elaborats com a col·laborador de la Generalitat de Catalunya en el procés d'organització dels ensenyaments musicals. També s'ha conservat una breu col·lecció de partitures publicades que recopilen obres creades o adaptades pel mateix Manuel Borguñó. Per altra banda, es disposa de part de la correspondència rebuda entre la qual cal assenyalar el contactes mantinguts amb diverses entitats musicals d'arreu dels països catalans així com personatges com Apel·les Mestres. Finalment, es disposa de diversos reculls de premsa referents a l'Orfeó de Graus i altres entitats amb les quals col·laborà així com articles propis o d'altres centrats en la temàtica de l'ensenyament musical.[5]
Una altra part es conserva a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia. El fons inclou, principalment, documentació referent al desenvolupament de l'activitat professional de Manuel Borguñó a Igualada, molt especialment la que fa referència a la tasca pedagògica musical del Conservatori de l'Ateneu Igualadí, al Chor infantil de les escoles de l'Ateneu, escrits sobre pedagogia, programes de concert, els llibres de text que va publicar, partitures pròpies i de diferents autors (entre d'altres un recull de les peces presentades al concurs de composicions per a cor infantil convocat per l'Ateneu Igualadí).[6]
A la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Tenerife hi ha dipositat el Fondo Maestro Borguñó, integrat per nombrosos documents de caràcter musical i altres de tipus personal, a més d'una important col·lecció de fotografies relatives a la seva activitat principal.[7]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.