From Wikipedia, the free encyclopedia
Lucile Emina Hadžihalilović (Lyon, 7 de maig de 1961) és una escriptora i directora francesa d'origen bosnià. Els seus treballs més destacats inclouen el curtmetratge de 1996 La Bouche de Jean-Pierre i el llargmetratge de 2004 Innocence, pel qual es va convertir en la primera dona a guanyar el premi anual Bronze Horse del Festival Internacional de Cinema d'Estocolm a la millor pel·lícula.[1]
 Lucile Hadžihalilović (2022, Mostra de València)  | |
| Nom original | (fr) Lucile Hadzihalilovic |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 7 maig 1961 (63 anys) Lió (França) |
| Residència | Marroc (–1978) |
| Formació | Institut des hautes études cinématographiques |
| Activitat | |
| Lloc de treball | França |
| Ocupació | directora de cinema, actriu de cinema, guionista, muntadora, productora de cinema |
| Membre de | |
| Família | |
| Cònjuge | Gaspar Noé |
   
| |
Hadžihalilović va nàixer a Lió el 1961, de pares iugoslaus-bosnians i va créixer al Marroc fins als 17 anys.[2] Va estudiar història de l'art,[2] i es va graduar a la prestigiosa escola de cinema francesa La Femis (abans Institut des hautes études cinématographiques) el 1987 amb el curtmetratge La Première Mort de Nono.[3]
A principis dels anys noranta, va començar a col·laborar amb el notable cineasta francés Gaspar Noé. Va produir i editar el seu curtmetratge Carne (1991) i la seqüela, el llargmetratge I Stand Alone (1998), i junts van formar la productora Les Cinémas de la Zone,[4] el 1991.[3] Noe va explicar la seua unió com a socis comercials: "Vam descobrir que compartíem la voluntat de fer pel·lícules atípiques i vam decidir entre tots crear la nostra pròpia societat, Les Cinémas de la Zone, per poder finançar els nostres projectes".[5] La primera pel·lícula de Hadžihalilović després de la seua graduació, La Bouche de Jean-Pierre (1996), va ser el resultat de l'esforç col·laboratiu. Hadžihalilović va escriure, editar, produir i dirigir la pel·lícula mentre Noé treballava com a director de fotografia. La Bouche de Jean-Pierre es va mostrar durant el panel Un Certain Regard al Festival de Cannes i va ser seleccionada per a altres festivals destacats d'arreu del món.[3] Hadžihalilović també va contribuir al guió de Enter the Void (2009) de Noe, i va continuar com a productora de Lux Æterna (2019) i Vortex (2021).
Hadžihalilović va treballar com a editora per a diverses pel·lícules abans de començar els seus propis projectes. La primera pel·lícula en la qual va treballar va ser el curt Festin de Sylvain Ledey (1986),[2][6] després del qual va editar el documental d'Alain Bourges del 1991 Horizons artificiels (Trois rêves d'architecture),[2] que s'ha descrit com "tres enfrontaments entre el discurs sobre l'arquitectura i l'arquitectura de la parla".[7] Poc després, havia començat la seua col·laboració amb Gaspar Noé i va treballar en el curt de 1991 Carne.[8] El 1994, va treballar en el curt La Baigneuse de Joel Leberre.[2] Aleshores, Hadžihalilović va produir i editar la seqüela del llargmetratge Carne, I Stand Alone, el 1998.[2]
El primer curtmetratge de Hadžihalilović després de la seua graduació va ser La Bouche de Jean-Pierre (1996). S'explica a través dels ulls d'una jove, Mimi (Sandra Sammartino), la mare de la qual s'havia intentat suïcidar. Aleshores, la Mimi es trasllada a viure amb sa tia (Denise Aron-Schropfer) i un home anomenat Jean-Pierre (Michel Trillot). La pel·lícula presenta l'abús infantil i acaba amb la Mimi prenent pastilles per dormir en un esforç per copiar a sa mare.[3]
El 1998, Hadžihalilović va fer Good Boys Use Condoms, com a part d'una sèrie de curtmetratges eròtics que promouen l'ús del preservatiu.[9] Un altre de la sèrie, Sodomites, el va fer Noé.[10] El 2004, va estrenar la pel·lícula Innocence, aclamada per la crítica, protagonitzada per Marion Cotillard i Hélène de Fougerolles. La pel·lícula es va inspirar en la novel·la de 1903 Mine-Haha, o Sobre l'educació corporal de les noies joves del dramaturg alemany Frank Wedekind.[3] La pel·lícula segueix a tres xiques joves que assisteixen a un misteriós internat i les seues interaccions amb els seus professors (Cotillard i Fougerolles).[3] Entre les referències de la pel·lícula s'hi troben Picnic at Hanging Rock (1975), de Peter Weir, Suspiria de Dario Argento (1977) i The Spirit of the Beehive (1973) de Victor Erice.[11]
Hadžihalilović va estrenar un curtmetratge titulat Nectar el 2014,[12] i el llargmetratge Evolution el 2015.[13] L'evolució gira al voltant de nois joves que són sotmesos a tractaments misteriosos i viuen en una illa habitada únicament per dones i elles mateixes.[14]
Hadžihalilović va llançar el seu primer llargmetratge en anglès l'any 2021 anomenat Earwig, sobre una xica que té les dents de gel.[15]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
