Inclinació
From Wikipedia, the free encyclopedia
From Wikipedia, the free encyclopedia
En general, la inclinació és l'angle entre un eix de direcció o un pla, i un pla de referència.[1] La inclinació orbital mesura la inclinació de l'òrbita d'un objecte al voltant d'un cos celeste. S'expressa com l'angle entre un pla de referència i el pla orbital o eix de direcció de l'objecte en òrbita.
Per a un satèl·lit que orbita la Terra directament sobre l'equador, el pla de l'òrbita del satèl·lit és el mateix que el pla equatorial de la Terra, i la inclinació orbital del satèl·lit és de 0°. El cas general d'una òrbita circular és que està inclinada, passant mitja òrbita sobre l'hemisferi nord i la meitat sobre l'hemisferi sud. Si l'òrbita oscil·lés entre els 20° de latitud nord i els 20° de latitud sud, llavors la seva inclinació orbital seria de 20°.
|
En el sistema solar, la inclinació de l'òrbita d'un planeta (o un altre cos celeste) es defineix com l'angle entre el pla de l'òrbita del planeta i l'eclíptica, que és el pla de l'òrbita de la Terra.
També es pot mesurar respecte a un altre pla com, per exemple, el pla orbital de l'equador del Sol, però, per a un observador situat a la Terra, l'eclíptica és més pràctica. La inclinació és un dels sis paràmetres orbitals que descriuen la forma i orientació de l'òrbita d'un cos celeste. Normalment, es dona en graus i, matemàticament, se simbolitza amb la lletra «i».
La inclinació d'òrbites de satèl·lits naturals i artificials es mesura en relació amb el pla equatorial del cos al qual orbiten (el pla equatorial és el pla perpendicular a l'eix de rotació del cos):
Per a la Lluna, això porta a una quantitat que varia massa ràpidament i té més sentit mesurar-ne la inclinació respecte a l'eclíptica (és a dir, el pla de l'òrbita que la Terra i la Lluna recorren juntes al voltant del Sol), i que és una quantitat constant.
En mecànica celeste, la inclinació pot ser calculada així:
en què:
El 1966, Peter Goldreich va publicar un article clàssic sobre l'evolució de l'òrbita de la Lluna i sobre les òrbites d'altres llunes del sistema solar.[2] Va demostrar que, per a cada planeta, hi ha una distància tal que les llunes més properes al planeta que aquesta distància mantenen una inclinació orbital gairebé constant respecte a l'equador del planeta, amb una precessió orbital deguda principalment a la influència de les marees del planeta. mentre que les llunes més allunyades mantenen una inclinació orbital gairebé constant respecte a l'eclíptica, amb precessió deguda sobretot a la influència de les marees del sol. Les llunes de la primera categoria, a excepció de la lluna de Neptú Tritó, orbiten prop del pla equatorial. També va concloure que aquestes llunes es van formar a partir de discs d'acreció equatorial. Però va descobrir que la nostra lluna, tot i que una vegada va estar dins de la distància crítica de la terra, mai va tenir una òrbita equatorial com s'esperaria de diversos escenaris pel seu origen. Això s'anomena problema d'inclinació lunar, al qual s'han proposat diverses solucions des de llavors.[3]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.