místic i filòsof andalusí From Wikipedia, the free encyclopedia
Muhàmmad ibn Alí ibn Muhàmmad ibn Arabí al-Hatimí at-Taí al-Andalussí (àrab: محمد بن علي بن محمد بن عربي الحاتمي الطائي الأندلسي, Muḥammad b. ʿAlī b. Muḥammad b. ʿArabī al-Ḥātimī aṭ-Ṭāʾī al-Andalusī) (Múrcia, 7 d'agost de 1165 - Damasc, 16 de novembre de 1240), més conegut simplement com a Ibn al-Arabí o Ibn Arabí, així com pels seus làqabs aix-Xaykh al-Àkbar (àrab: الشيخ الأكبر, ax-Xayẖ al-Akbar, ‘el Més gran Mestre’) i Muhyi-d-Din (àrab: محيي الدين, Muḥyī d-Dīn, ‘Vivificador de la Religió’), fou un destacat sufí, filòsof i poeta andalusí musulmà. Se li atribueixen diversos centenars d'obres sent la més important Fusus al-Hikam. La seva tomba a Damasc és objecte de peregrinacions.[1]
 |
No s'ha de confondre amb Ibn al-Arabi. |
  | |
| Nom original | (ar) محي الدين ابن عربي |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | (ar) محمد بن علي بن محمد بن عربي الحاتمي الطائي الأندلسي 28 juliol 1165 Múrcia (Espanya) |
| Mort | 16 novembre 1240 (75 anys) Damasc (Califat Abbàssida) |
| Religió | Islam, sunnisme i sufisme |
| Activitat | |
| Camp de treball | Sufisme |
| Ocupació | filòsof, poeta, escriptor |
| Professors | Mohammed ibn Qasim al-Tamimi (en)  , Shams from Marchena (en) i Fatima from Cordoba (en) |
| Alumnes | Sadr al-Din al-Qunawi (en) |
| Influències | |
| Nom de ploma | Ibn 'Arabi, Sheikh Akbar |
| Obra | |
Obres destacables
| |
 
| |
Nascut a Múrcia, de pare murcià i mare berber, es va traslladar amb la seua família a Sevilla.[1] Els seus estudis literaris juvenils van transcórrer entre Lora del Riu i Carmona. Va tenir a dos grans mestres, dues místiques sufís, Fàtima de Còrdova i Shams de Marchena, per les quals va mostrar un gran reconeixement.[2][3]
L'ànsia de saber va conduir a Ibn Arabi a una vida viatgera, recorrent primer la seua al-Àndalus natal i després el nord d'Àfrica visitant als diferents grups sufís. Més tard va visitar el Caire i Jerusalem. Després de passar dos anys d'emocions espirituals en la Meca, va decidir continuar el seu viatge per Bagdad, Mossul, Konya (antiga capital del Soldanat de Rum i ciutat de l'actual Turquia) i Damasc, on finalment es va establir durant disset anys fins a la seua mort.[1] La seua tomba, en la qual després van ser enterrats dos dels seus fills, encara es conserva i és lloc de peregrinació per a l'Islam. Sobre la seua tomba, l'Imperi Otomà va edificar una madrassa en la qual es guarda el seu sepulcre.[4]
Encara que els estudis orientalistes de l'Estat espanyol ho han relacionat amb l'escola d'Ibn al-Arif (Abenalarif), i ho van considerar inicialment més un filòsof que un sufí, els mestres sufís de moltes ordres des de fa segles ho han considerat com un gran mestre coneixedor per «experiència (espiritual) directa», al que fins i tot han donat el qualificatiu de Sheij al Akbar, «el més gran dels mestres».[5] En la literatura acadèmica occidental contemporània, en aquesta línia, els estudis de la seua obra duts a terme per autors com Michel Chodkiewicz, William Chittick, Denis Gril i a l'Estat espanyol per Pablo Beneito, mostren clarament que el seu contacte amb les escoles aristotèliques d'al-Farabí i Averrois o la filosofia neoplatònica de l'escola d'Ibn Hazm va ser molt superficial.[6][7]
La seua obra és, abans de res, de caràcter gnosticoreligiosa; les seues crítiques a l'enteniment merament extern i àrid de la religió i fins i tot a la filosofia mateixa són abundants en la seua obra.[8] Però és evident que no és un simple «místic»: el contingut metafísic de la seua obra abasta des de la interpretació gnosticosapiencial de la Xaria (Llei Islàmica) —sempre amb una certa visió zahirí com la d'Ibn Hazm, però a la qual supera àmpliament— fins a una cosmologia basada en la revelació divina i de la seua unicitat (que va ser batejada pels seus successors com la «Unicitat de l'Existència» o Wahdat al-wuyud en àrab).[9]
La doctrina d'Ibn al-Arabí abunda en el caràcter absolut d'Al·là com a unitat suprema. Aquesta nega qualsevol tipus d'analogia entre Ell i el creat —per tant, escapa del panteisme que li han adscrit alguns—, però també desenvolupant una complexa relació d'allò creat amb el Creador, del qual és una expressió dels seus diferents Noms i Atributs (Allahu al-asma al-husna), que va iniciar Sahl al-Tustari. Aquesta radical separació d'Al·là i la seua creació impedeix el seu coneixement racional com a Essència, però no impedeix el seu coneixement a través del desvelament, és a dir, de la certificació o Realització de la Realitat (Haqq) de les coses, que no és un altre que Al·là. Amb Ibn al-Arabí el sufisme aconsegueix el desenvolupament més refinat de l'expressió de la seua elaboració teòrica.[10]
Igual que els neoplatònics, Ibn al-Arabí aplica una escala jeràrquica de gèneres i espècies entre la no existència i el ser creador, que es relaciona al seu torn amb la seua idea de l'amor també compost d'una sèrie de graus que van des de la simpatia o inclinació fins al pur amor.[11]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
