Humanisme català
From Wikipedia, the free encyclopedia
Humanisme català és la denominació emprada per una part de la crítica tradicional (Rubió, Riquer) per designar el moviment humanista en la Corona d'Aragó. Tradicionalment, el terme humanisme s'ha utilitzat per caracteritzar la literatura catalana classicitzant sorgida de la nova situació sociopolítica i religiosa de les dues darreres dècades del segle xiv i gran part del segle xv.[1] Aquests textos mostren un interès més profund i més conscient per la cultura grecollatina i introdueixen innovacions culturals que, tot i que no suposen una ruptura radical amb el pensament medieval, marquen tanmateix el trànsit cap al món modern.[2] Per això s'ha tendit a designar aquesta primera etapa com prehumanisme.
El prehumanisme català se singularitza enfront del corrent general pel fet de ser un moviment molt primerenc i d'acusada personalitat, precisament a causa del seu lligam amb els orígens italians,e
ls seus epígons, rics i diversos, difereixen a més del curs més comú, que generalment desemboca en un fort Renaixement. El valor d'aquest moviment en les lletres catalanes radica sobretot en el fet que presenta uns trets humanístics molt remarcables, mentre que en altres literatures europees, en ser més tardans, no es manifesten tan nítids.