Història del Pakistan
From Wikipedia, the free encyclopedia
Es considera que els primers habitants coneguts de l'actual regió del Pakistan van ser els soanians (Homo erectus), que s'instal·laren a la vall de Soan i Riwat fa gairebé 2 milions d'anys. Durant diversos milers d'anys després, la regió es desenvoluparia amb diverses civilitzacions com ara Mehrgarh i la civilització de la vall de l'Indus. Abans de la independència com a estat modern el 1947, el país fou de vegades independent i de vegades subjecte a diversos imperis colonials, tot això durant diversos períodes. La història antiga de la regió també inclou alguns dels imperis més antics del subcontinent[1] i algunes de les seves civilitzacions més importants.[2][3][4][5]
El Pakistan és un estat multiregional. Pels volts del segle xviii, el territori s'incorporà a l'Índia Britànica. La història política de la nació començà amb el naixement de la Lliga Musulmana el 1906 per protegir interessos musulmans, enmig de negligència i la subrepresentació, en cas que el Raj Britànic decidís concedir l'autogovern local. El 29 de desembre de 1930, sir Muhammad Iqbal feu una crida per a un estat autònom en "Índia nord-occidental per a musulmans indis".[6] La Lliga aconseguí popularitat a les darreries dels anys 30. Muhammad Ali Jinnah defensava la teoria de les dues nacions i portà la Lliga a acceptar la resolució de Lahore[7] de 1940, en què es demanava la formació d'estats independents a l'est i l'oest de l'Índia Britànica. Finalment, un Pakistan unit, però discontinu territorialment -Pakistan occidental i Pakistan oriental- aconseguí la independència dels britànics el 14 d'agost de 1947. Després d'una guerra civil, la regió de Bengala de Pakistan oriental, separada per una distància considerable des de la resta del Pakistan, es convertiria en l'estat independent de Bangladesh el 1971.
El Pakistan es declarà República islàmica amb l'adopció d'una constitució el 1956, però el govern civil va ser aturat pel cop militar de 1958, dirigit per Ayub Khan, que governà durant un període d'inestabilitat interna i una segona guerra amb l'Índia el 1965. Les queixes econòmiques i la interdicció dels drets cívics, civils i de família al Pakistan oriental conduí a tensions polítiques violentes i repressió de l'exèrcit, la qual cosa intensificà la guerra civil,[8] que fou seguida per una tercera guerra amb l'Índia. La derrota del Pakistan en la guerra en el fons conduïa a la secessió de Pakistan oriental i el naixement de Bangladesh.[9]
El govern civil continuà des de 1972 a 1977 sota Zulfikar Ali Bhutto, fins que fou deposat pel general Muhammad Zia-ul-Haq, que es convertí en el tercer president militar del país. Les obsoletes polítiques seculars del Pakistan es canviaren pel nou codi legal islàmic, la xaria, que augmentava les influències religioses sobre la societat civil i els militars. Amb la mort de Zia-ul-Haq el 1988, Benazir Bhutto, filla de Zulfikar Ali Bhutto, va ser elegida com a primera ministra, i fou la primera dona (i fins ara l'única) a ocupar aquest càrrec. Durant la dècada següent, alternà el poder amb Nawaz Sharif, mentre la situació política i econòmica del país empitjorava. Les tensions militars en el conflicte de Kargil[10] amb l'Índia foren seguides pel cop d'estat de 1999, en el qual el general Pervez Musharraf assumí els poders executius.
El 2001, Musharraf es nomenava a si mateix president després de la dimissió de Rafiq Tarar. En les eleccions parlamentàries del 2002, Musharraf transferí els poders executius al recentment elegit primer ministre Zafarullah Khan Jamali, que va ser succeït durant el 2004 per Shaukat Aziz. El 15 de novembre de 2007, l'Assemblea Nacional completà el seu termini de mandat i es nomenà un govern interí amb l'antic president del senat, Muhammad Mian Soomro com a primer ministre. Després de l'assassinat de Benazir Bhutto, que resultà en una sèrie d'esdeveniments polítics importants, el seu marit Asif Ali Zardari fou elegit finalment com a nou president el 2008.