Història de la llengua anglesa
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de la llengua anglesa s'origina a partir dels dialectes anglofrisons portats a la Gran Bretanya per tribus invasores germàniques des de diversos llocs del que actualment és el nord-oest d'Alemanya i els Països Baixos. Inicialment l'antic anglès Old English, era un grup de dialectes diversos que reflectia els orígens variats dels regnes anglosaxons d'Anglaterra. Un d'aquests dialectes el saxó occidental tardà, Late West Saxon, eventualment esdevingué el dominant.
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
L'original idioma anglès antic, Old English language, aleshores va ser influït per dues onades posteriors d'invasions: la primera per parlants de la branca escandinava de la família lingüística germànica, que conquerí i colonitzà part de la Gran Bretanya als segles VIII i IX; la segona per la conquesta normanda d'Anglaterra al segle xi, els invasors parlaven antic normand, Old Norman que finalment es va desenvolupar en la varietat d'anglès anomenat anglo-normand, Anglo-Norman language. Aquestes dues invasions van fer que la llengua anglesa fos "mesclada" en determinat grau.
La cohabitació amb els escandinaus va donar lloc a una significativa simplificació gramatical i un enriquiment del vocabulari dels llenguatges anglo-frisons nucli de l'anglès; l'ocupació normanda més tardana va donar lloc a empeltar dins del nucli germànic una capa més elaborada de paraules de les llengües romàniques (llengües basades en el llatí). La influència normanda va entrar a l'anglès en gran part a través de la cort, els tribunals i el govern. Així l'anglès es desenvolupà com un idioma de préstecs lingüístics de gran flexibilitat donant lloc a un vocabulari molt gran i variat.