Història de la guitarra
From Wikipedia, the free encyclopedia
La guitarra o guitarra criolla, com és coneguda en alguns llocs de l'Amèrica Llatina, és un instrument musical de la família dels cordòfons amb un origen molt antic però que comença a tenir una importància molt destacable a partir de el renaixement. És en aquesta època quan es desenvolupa el repertori contrapuntístic dels instruments de corda polsada: de la viola de mà a la península ibèrica i Amèrica i de el llaüt a la resta d'Europa, que va donar origen a la guitarra clàssica.
L'evolució de les guitarres clàssiques va començar amb la base de la viola de mà i la ghiterra al segle XVI i va acabar amb la guitarra clàssica moderna a mitjans del segle xix.
Els instruments anomenats "guitarres" es van esmentar per primera vegada a la literatura al segle xiii, tot i que molts d'aquests registres medievals descriuen instruments que en l'època moderna es classifiquen com a ghiterres.[1] La primera encarnació del que ara es diu guitarra va aparèixer per primera vegada durant el Renaixement. La guitarra renaixentista tenia quatre parells de cordes anomenats ordres i compartia la majoria de similituds amb la viola de mà, un instrument de sis ordres amb afinació i construcció similars.[2] Juan Bermudo va publicar el 1555, la Declaración de Instrumentos Musicales, un tractat que conté una secció sobre instruments de corda pinçada. Aquesta publicació examinava la relació entre la guitarra i la viola i també diferenciava entre guitarres de quatre i cinc ordres. La guitarra de cinc ordres no va eliminar l’instrument de quatre ordres fins al període barroc.