Història de l'escultura
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de l'escultura és una part de la història de l'art que estudia l'evolució de l'escultura des dels seus principis tenint present les diferents cultures arreu del món i els períodes històrics que acostumen a coincidir amb els de la mateixa història de l'art. Al llarg del temps, moltes de les seves formes i eines emprades continuen sent les mateixes o similars.[1]
Des de les civilitzacions prehistòriques fins a les actuals, l'escultura ha passat per diverses fases funcionals; inicialment, tenia un ús utilitari i es feia servir per a ritus màgics o religiosos. En certs moments de la història, a causa de l'aparició en algunes religions de l'aniconisme –per exemple, en el cristianisme ortodox i en l'islam–, la pràctica de l'escultura es redueix a la realització d'ornaments sense cap representació d'imatges. El rebuig de Moisès del culte al vedell d'or, que cita la Bíblia, va ser segurament un esdeveniment decisiu en una part de la història de l'escultura, ja que promogué la pràctica segons la qual calia evitar l'existència d'imatges sagrades o de persones religiosament rellevants; així, va romandre restringit entre els jueus i en les religions que n'han derivat. Iniciatives com aquesta s'ha produït també en els inicis del cristianisme i del budisme; amb el temps, però, en ambdues religions es va revertir aquesta tendència i l'escultura va aconseguir una gran rellevància, sobretot dins el budisme. Tanmateix, en alguns sectors es continua practicant la iconoclàstia, com ho demostra la destrucció dels Budes de Bamian per part del moviment fonamentalista musulmà dels talibans l'any 2001.[2]
Els escultors medievals i renaixentistes treballaven en col·laboració amb altres artesans i acostumaven a tenir grans tallers; en aquests locals hi podien treballar molts ajudants i oficials, i el mestre escultor era l'encarregat de l'acabament de les obres. D'altra banda, darrere l'art han existit grans mecenes, el patronatge dels quals, en alguns casos, es prolongava durant tota la seva vida. Més recentment, a partir del segle xix, els escultors depenen normalment de les galeries d'art públiques i privades on s'exposen les obres de cara a la seva venda, ja que els encàrrecs per a projectes civils són relativament poc habituals.[3]
La representació de la figura humana ha estat un dels temes principals fins al segle xx.[4] Amb l'aparició de nous materials artificials i eines mecanitzades, així com amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació, l'evolució dels estils es va accelerar i diversificar. Els començaments de l'art experimental que donà lloc a l'art abstracte va arribar a ser una pràctica escultòrica dominant durant pràcticament cinquanta anys, després que la tradició figurativa s'hagués imposat durant segles. La tradició escultòrica va ser qüestionada tant en el context mercantil com en el disseny industrial; el canvi que va ocasionar tant a l'àmbit social com a nivell polític i filosòfic en el període viscut entre les dues guerres mundials va permetre que l'art abstracte, a partir de 1945, es concentrés en l'expressió de les qualitats físiques dels materials i en la recerca de la sensació visual.[5]