Història de Rússia
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de Rússia comença amb les històries dels eslaus orientals.[1][2] La data d'inici tradicional de la història específicament russa és l'establiment de l'estat del Rus al nord el 862, governat per varegs.[3]Stàraia Làdoga i Nóvgorod es van convertir en les primeres ciutats importants de la nova unió d'immigrants d'Escandinàvia amb els eslaus i els ugrofinesos. El 882 el príncep Oleg de Nóvgorod es va apoderar de Kíev, amb la qual cosa va unir les terres del nord i del sud dels eslaus orientals sota una sola autoritat. L'estat va adoptar el cristianisme de l'Imperi Bizantí el 988, inicià la síntesi de les cultures bizantina i eslava que definiren la cultura russa per al següent mil·lenni. La Rus de Kíev es va desintegrar finalment com a estat a causa de les invasions mongoles del 1237 al 1240, junt amb la mort resultant d'un nombre significatiu de la població.
Després del segle xiii, Moscou es va convertir en un centre polític i cultural i també fou el centre per a la unificació de les terres russes. A finals del segle xv, Moscou va unificar els principats russos del nord-est i del nord-oest, el 1480 va derrocar finalment el jou mongol. Els territoris del Gran Ducat de Moscou es van convertir en el Tsarat Rus el 1547. El 1721 el tsar Pere el Gran va canviar el nom del seu estat a Imperi Rus, amb l'esperança d'associar-lo a èxits històrics i culturals de l'antiga Rus - en contrast amb les seves polítiques orientades cap a Europa occidental. L'estat s'estenia ara des de les fronteres orientals de la Confederació de Polònia i Lituània fins a l'oceà Pacífic. Rússia era una gran potència i va dominar Europa després de la victòria sobre Napoleó. Les revoltes camperoles sovintejaven i totes eren suprimides amb ferocitat. L'emperador Alexandre II va abolir la servitud a Rússia el 1861,[4] però els camperols no els va anar bé i les pressions revolucionàries van créixer. En les dècades següents, els esforços de reforma, com ara les reformes de Stolipin de 1906-1914, la constitució de 1906 i la Duma d'Estat (1906-1917) van intentar obrir i liberalitzar l'economia i el sistema polític, però l'emperador es va negar a renunciar al govern autocràtic i es va resistir a compartir el seu poder. L'últim monarca, el tsar Nicolau II, va regnar fins al 1917.
Una combinació de daltabaix econòmic, cansament de la guerra i descontentament amb el sistema de govern autocràtic va desencadenar la Revolució Russa el 1917. El derrocament de la monarquia inicialment va posar en funcions una coalició de liberals i socialistes moderats, però les seves fracassades polítiques van portar a la apropiació del poder pels bolxevics comunistes el 25 d'octubre de 1917 (7 de novembre segons el calendari gregorià). El 1922, la Rússia soviètica, juntament amb la Ucraïna soviètica, la Belarús soviètica i l'RSS de Transcaucàsia van signar el tractat sobre la creació de l'URSS, que fusionava oficialment les quatre repúbliques per formar la Unió Soviètica com a país. Entre el 1922 i el 1991, la història de Rússia es va convertir essencialment en la història de la Unió Soviètica, un estat de base ideològica que ocupava una extensió territorial similar a la de l'antic Imperi Rus abans del tractat de Brest-Litovsk de 1918. Des dels seus primers anys, el govern de la Unió Soviètica es va basar en el govern d'un partit dels comunistes, com s'anomenaren a si mateixos els bolxevics a partir del març de 1918. L'enfocament de la construcció del socialisme, però, va variar en diferents períodes de la història soviètica. : des de l'economia mixta i la diversitat social i cultural dels anys vint, passant per l'economia centralitzada i les repressions de l'era de Ióssif Stalin fins a l'“era de l'estancament” dels anys seixanta als vuitanta. Durant aquest període, la Unió Soviètica va ser un dels vencedors de la Segona Guerra Mundial després de recuperar-se d'una invasió sorpresa massiva el 1941 per part del seu soci prèviament cooperador en secret, l'Alemanya nazi. Es va convertir en una superpotència que competia amb les altres noves superpotències, els Estats Units i altres països occidentals, a la Guerra Freda. L'URSS va tenir èxit amb el seu programa espacial, i va llançar el primer satèl·lit artificial i el primer home a l'espai.
A mitjan anys vuitanta, en aguditzar-se les febleses de les estructures econòmiques i polítiques soviètiques, Mikhaïl Gorbatxov va emprendre reformes importants, que finalment van provocar l'enderrocament del partit comunista i la ruptura de l'URSS, fet que deixava Rússia de nou sola i marcava l'inici de la història de la Rússia post-soviètica. La República Socialista Federativa Soviètica de Rússia es va canviar el nom a Federació de Rússia i es va convertir en un dels diversos successors de la Unió Soviètica.[5]La Federació Russa va ser l'única república post-soviètica que va assumir la pertinença permanent de l'URSS al Consell de Seguretat de les Nacions Unides.[6]Més tard, Rússia va heretar tot l'arsenal nuclear de la Unió Soviètica el 1994 després de signar el memoràndum de Budapest. Rússia va conservar el seu arsenal nuclear, però va perdre la seva condició de superpotència. Un cop abandonada la planificació centralitzada socialista i la propietat estatal de la propietat de l'era socialista, els nous líders, liderats pel president Vladímir Putin (que va arribar al càrrec de president el 2000), van prendre el poder polític i econòmic després del 2000 i van participar en una política exterior assertiva. Juntament amb el creixement econòmic, Rússia ha recuperat des de llavors un estatus mundial important com a potència mundial. L'annexió de Crimea a la Federació de Rússia el 2014 ha comportat sancions econòmiques imposades pels Estats Units i la Unió Europea. Sota el lideratge de Putin, la corrupció a Rússia és considerada la pitjor d'Europa i la situació dels drets humans a Rússia ha estat cada vegada més criticada pels observadors internacionals.