Història de Mesopotàmia
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de Mesopotàmia comença amb el desenvolupament de les comunitats sedentàries al nord de Mesopotàmia (que correspon al territori que abasta la conca fluvial dels rius Tigris i Eufrates) al començament del neolític, i acaba en l'antiguitat tardana.[1] S'ha reconstruït gràcies a l’anàlisi d'excavacions arqueològiques dels jaciments d’aquesta regió, i a partir del mil·lenni iv aC per textos escrits principalment sobre tauletes d’argila, atès que Mesopotàmia és una de les primeres civilitzacions a inventar l'escriptura, junt amb l'antic Egipte.
Els primers pobles de Mesopotàmia n'apareixen al nord al començament del neolític, una zona que era un espai on s'havia propagat la domesticació de plantes i animals (i no un dels seus focus, que es localitzen principalment al sud-est de l'Anatòlia i al Llevant). Tanmateix, a partir del mil·lenni vii aC veu el desenvolupament de cultures dinàmiques, i la progressiva expansió dels pobles agrícoles a tota Mesopotàmia: la cultura d'Hassuna (c. 6500-6000 aC), la cultura de Samarra (c. 6200-5700 aC) i la cultura d'Halaf (c. 6100-5200 aC) al nord i centre, i la cultura d’Obeid (c. 6200- 3900 aC), que veu l’ascens del sud, i exerceix una influència important al nord.
- Mapa on es pot veure l'extensió de Mesopotàmia
- Cronologia de Mesopotàmia
El període d'Uruk (c. 3900-3000 aC) va veure continuar l'evolució de les societats mesopotàmiques cap a comunitats més integrades políticament i social, i va culminar en la seva última fase, la recent Uruk (c 3400-3000 aC), amb l'aparició de construccions polítiques que es poden caracteritzar com a «estats» i aglomeracions que es poden qualificar com a «ciutats», en primer lloc Uruk. En aquest període també va aparèixer l'escriptura, sense cap mena de dubte en aquest darrer lloc; i la Baixa Mesopotàmia, basada en una agricultura de regadiu molt productiva, va tenir un paper com a regió impulsora, influint notablement en els seus veïns, sobretot l'Alta Mesopotàmia.
Es pot observar al mil·lenni iii aC que la civilització urbana del sud de Mesopotàmia continua el seu desenvolupament. Aquesta regió és llavors ocupada per dos grups principals, els que parlen sumeri i els que parlen accadi, una llengua semítica. Es divideix en un conjunt de petites entitats polítiques que s’anomenen habitualment «ciutats estat» (Uruk, Ur, Lagaix, Umma, Kix, etc.), que s’unifiquen dues vegades al final del mil·lenni en dos «imperis»: l'imperi accadi (c. 2340-2190 aC) i la tercera dinastia d'Ur (c. 2112-2004 aC).
El començament del mil·lenni ii aC està marcat per la creació de dinasties en tota Mesopotàmia (i Síria) pels reis amorrites (Isin, Larsa, Eixnunna, Mari, Yamkhad, etc.). Aquest període de gran fragmentació política acaba amb la breu unificació de la regió per part de Babilònia a mitjan segle xviii aC. Després d’un període obscur mal documentat a mitjan mil·lenni ii aC, nous regnes (més grans que els anteriors) comparteixen Mesopotàmia: al sud els cassites regnant des de Babilònia, i al nord els mitanni, després d'Assíria.
El final del mil·lenni ii aC és un nou període de crisi a l'Orient Mitjà, amb l'enfonsament dels grans regnes i l'arribada de noves poblacions, en primer lloc els arameus, que van ocupar tant l'Alta Mesopotàmia com la baixa al començament del mil·lenni i aC. Els sobirans d'Assíria assoliren, tanmateix, subjugar-los i estendre la seva dominació sobre les zones veïnes, inclosa Babilònia, i constituïren el primer imperi que abastava una part important del Pròxim Orient. No obstant això, foren enderrocats a finals del segle vii aC pels medes i els babilonis, aquests darrers constituïren un nou imperi que ràpidament es va ensorrar, fou derrotat i substituït pel dels perses aquemènides el 539 aC.
Durant els segles de l'antiguitat clàssica i tardana, Mesopotàmia va estar dominada per imperis fundats per dinasties estrangeres: primer els perses aquemènides (539-330 aC), després els grecs selèucides, que van succeir les conquestes d'Alexandre el Gran (330-141 aC), després els parts àrsacides (141 aC-224) i els perses sassànides (224-646).
Si la Baixa Mesopotàmia fou una regió rica durant aquests imperis, per la seva banda el final dels regnes mesopotàmics pròpiament dits indica la fi de l’antiga cultura mesopotàmica, que va desaparèixer durant aquests segles, amb la seva característica escriptura cuneïforme, i es va esborrar en gran part de la memòria fins al seu redescobriment al segle xix.