Història de Finlàndia
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de Finlàndia comença cap al 9.000 aC durant el final de l'últim període glacial. Les cultures de l'edat de pedra foren les de Kunda, ceràmica de la pinta, ceràmica cordada, Kiukainen i Pöljä. L'edat del bronze finlandesa va començar aproximadament l'any 1.500 aC i l'edat del ferro va començar l'any 500 aC i va durar fins a l'any 1.300 dC. Les cultures finlandeses de l'edat del ferro es poden separar en cultures finlandeses pròpiament dites, tavastianes i carelianes.[1] Les primeres fonts escrites que esmenten Finlàndia comencen a aparèixer a partir del segle XII, quan l'Església Catòlica va començar a implantar-se al sud-oest de Finlàndia.[2]
A causa de les croades del nord i la colonització sueca d'algunes zones costaneres finlandeses, la major part de la regió va passar a formar part del Regne de Suècia i el reialme de l'Església Catòlica a partir del segle xiii. Després de la guerra de Finlàndia el 1809, Finlàndia va ser cedida a l'Imperi Rus (excloent les zones de l'actual Suècia del Nord on es parlen els dialectes meänkieli del finès), un fet que convertí aquesta zona en el Gran Ducat de Finlàndia, amb predomini de la religió luterana.
El nacionalisme finlandès va sorgir al segle XIX. Es va centrar en les tradicions culturals finlandeses, el folklore i la mitologia, inclosa la música i, especialment, les altament distintives lletres i llengua associades. Un producte d'aquesta època va ser el Kalevala, una de les obres més significatives de la literatura finesa. La catastròfica fam finlandesa de 1866-1868 fou seguida d'una regulació econòmica suau i d'una extensa emigració.
El 1917, Finlàndia va declarar la independència. Uns mesos més tard es va produir una guerra civil entre la Guàrdia Roja finlandesa i la Guàrdia Blanca, amb victòria dels blancs finlandesos durant la primavera de 1918. Després que els afers interns s'estabilitzessin, l'economia, encara principalment agrària, va créixer amb relativa rapidesa. Les relacions amb Occident, especialment Suècia i Gran Bretanya, eren fortes, però les tensions es mantingueren amb la Unió Soviètica. Durant la Segona Guerra Mundial, Finlàndia va lluitar dues vegades contra la Unió Soviètica, defensant primer la seva independència a la Guerra d'Hivern i després envaint la Unió Soviètica a la Guerra de Continuació. En l'acord de pau Finlàndia va acabar cedint una gran part de Carèlia i algunes altres zones a la Unió Soviètica. Tanmateix, Finlàndia va continuar sent una democràcia independent al nord d'Europa.
En la segona meitat de la seva història independent, Finlàndia ha mantingut una economia mixta. Des del seu auge econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial a la dècada de 1970, el PIB per càpita de Finlàndia ha estat un dels més alts del món. L'ampliació de l'estat del benestar de Finlàndia dels anys 1970 i 1990 va augmentar els empleats del sector públic i la despesa i la càrrega fiscal imposada als ciutadans. El 1992, Finlàndia es va enfrontar simultàniament a un sobreescalfament econòmic i a la depressió dels mercats occidentals, russos i locals. Finlàndia es va unir a la Unió Europea el 1995, i va substituir el marc finès per l'euro el 2002. Segons una enquesta de 2016, el 61% dels finlandesos preferia no unir-se a l'OTAN.[3]