Història de Corea del Sud
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de Corea del Sud comença amb l'establiment de l'estat seguit de la divisió de la península coreana. Després de la rendició del Japó als Aliats, la divisió en el paral·lel 38 va marcar el començament de l'administració soviètica i nord-americana sobre el Nord i el Sud, respectivament. El 15 d'agost de 1948, es va establir la República Democràtica de Corea, amb Syngman Rhee com el seu primer president, el 9 de setembre de 1948, s'estableix la República Democràtica Popular de Corea sota el comandament de Kim Il-sung. El 25 de juny de 1950, forces nord-coreanes van envair Corea del Sud (vegeu Guerra de Corea). Liderada pels Estats Units, una coalició de 16 membres va emprendre la primera acció col·lectiva sota el comandament de l'ONU. Les oscil·lants línies de batalla van infligir un alt nombre de baixes civils i immensa destrucció. Amb l'entrada de la República Popular de la Xina en nom de Corea del Nord el 1951, la paralització es va establir a prop fins a la línia original de demarcació. Les negociacions de l'armistici, iniciades el juliol de 1951, van concloure finalment el 27 d'aquest mes de 1953 a Panmunjeom, a l'actual Zona Desmilitaritzada de Corea (ZDM). L'acord d'armistici va ser signat per l'exèrcit nord-coreà, voluntaris populars xinesos i els Estats Units i la República de Corea recolzats pel Comando de les Nacions Unides. No s'ha signat un tractat de pau fins ara.
Després de l'armistici, Corea del Sud va experimentar disturbis polítics en els anys de lideratge autocràtic de Syngman Rhee, la qual va acabar en una revolta estudiantil el 1960. Tanmateix, els cops d'estat militars liderats pel Major General Park Chunghee el 1961, va posar a Corea del Sud sota govern autoritari per altres dues dècades, durant les quals Corea del Sud va aconseguir un creixement econòmic sorprenent, amb l'ingrés per capita creixent fins a 13 vegades el nivell de Corea del Nord. Després de l'assassinat de Park Chung-hee el 1979, una societat civil vocal emergida va conduir a fortes protestes contra el govern autoritari. Compost principalment d'estudiants universitaris i sindicats laborals, les protestes van aconseguir un clímax després del cop d'estat del Major General Chun Doo-hwan el 12 de desembre de 1979 i la declaració de la llei marcial. El 18 de maig de 1980, va esclatar un enfrontament entre els estudiants de la Universitat Nacional de Chonnam que protestaven contra el tancament de la seva universitat i les forces armades i va esdevenir un motí urbà que va durar nou dies fins al 27 de maig. Les estimacions immediates de la taxa de morts civils va aconseguir d'unes poques dotzenes a 2.000, amb una posterior investigació completa del govern civil, trobant 207 morts (Massacre de Gwangju). L'ultratge públic pels assassinats va consolidar el suport de tota la nació per la democràcia, aclarint el camí per les primeres eleccions democràtiques, que van tenir lloc el 1987.
El 1987, Roh Tae-woo, un dels col·legues de Chun en el cop d'estat del 1979, va ser elegit president per vot popular. El 1992 Kim Young-sam va ser triat per a un altre mandat. El 1997 la nació va sofrir una seriosa crisi econòmica, de la qual es continua recuperant. Corea del Sud ha mantingut també el seu compromís per democratitzar els seus processos polítics, mentre Kim Dae-jung guanyava la presidència el mateix any. Aquesta va ser el primer traspàs del govern entre partits per mitjans pacífics. Kim Dae-jung va seguir la "Política de la Llum", una sèrie d'esforços per reconciliar-se amb Corea del Nord, la qual va culminar en la cita amb el líder nord-coreà Kim Jong-il, per la qual Kim Dae-Jung va rebre el premi Nobel de la Pau el 2000. No obstant això, l'eficàcia de la política de la Llum va ser qüestionada entre acusacions de corrupció. Roh Moo-hyun va ser elegit president el 2002. El 12 de març del 2004, L'Assemblea Nacional sud-coreana (Parlament) va votar per jutjar al president Roh Moo-hyun per càrrecs de corrupció i patrocini polític. El partit Uri, l'únic que donava suport al president, va boicotejar clarament la votació. Aquesta moció va afectar clarament el resultat de l'elecció parlamentària del 15 d'abril del 2004, en les quals, el partit Uri va obtenir 152 escons d'un total de 299 en l'Assemblea Nacional. Per primera vegada en 18 anys, el partit governant es convertia en la majoria de la Cambra. Aquesta va ser la primera vegada en més de 40 anys que un partit liberal va tenir una majoria en l'Assemblea.