![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/b/b6/Hostel_Dieu_Beaune.jpg/640px-Hostel_Dieu_Beaune.jpg&w=640&q=50)
Hôtel-Dieu
pàgina de desambiguació de Wikimedia / From Wikipedia, the free encyclopedia
Un hôtel-Dieu, de vegades escrit Hostel Dieu és un hospital d'antiga fundació en algunes ciutats, que acollia els orfes, els necessitats i els pelegrins i que va ser administrat per l'Església. El terme "Hôtel-Dieu" no designa una categoria d'establiment diferent de l'hospital, i ha de ser considerat com un mer nom, una contracció de la paraula "hotel", derivat del llatí hospes, hospitis “aquell que dona hospitalitat” i Déu.
![]() |
Per a altres significats, vegeu «Hôtel-Dieu de París». |
![Thumb image](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/b/b6/Hostel_Dieu_Beaune.jpg/640px-Hostel_Dieu_Beaune.jpg)
A l'Europa Occidental, després de la desintegració de l'Imperi Romà, només l'Església i els seus bisbes tenien la capacitat d'establir una administració estable desplaçada per les grans invasions successives; d'aquí l'aparició d'estructures de socors i acollida (protecció, allotjament, atenció...) a les ciutats pel bisbe, i al camp pels monestirs. Aquestes estructures han estat un mitjà d'evangelització i la demostració de pietosa caritat per part dels poderosos i rics (fundacions i llegats).
Fundat majoritàriament per una reina o un rei, un bisbe, un noble o un burgès acabalat local, els hotels-Dieu estan sota el signe de la fe cristiana. Sovint són dirigits per ordes religioses que serveixen als necessitats, sobretot als pobres i pelegrins. Sovint van rebre els apotecaris i a vegades jardins botànics (plantes medicinals). Arran de les croades, el nombre d'hospitals va augmentar, impulsat pels ordes hospitalers (com el de Sant Joan de Jerusalem) i sobirans (com Lluís IX de França). Aquestes institucions de caritat s'han adaptat als cuidadors i les funcions socials de llur temps.
Des del s. XVI, la pobresa apareix com a degradant (crisi urbana, inseguretat rural, pressió demogràfica la població, guerres religioses…). Els pobres no són una representació de Crist, esdevenint una amenaça social. El poder reial es fa càrrec de l'autoritat del bisbe. Els hôtels-Dieu es degraden, de moltes mides diferents, situats atzarosament per la voluntat dels donants, responen menys a les necessitats, i comencen a ser criticats.
En 1662 un edicte de Lluís XIV va ordenar la creació d'un hospital a totes les ciutats i pobles grans del regne"[1]per a albergar, alimentar i tancar als pobres captaires invàlids, natius d'aquell lloc o residents durant un any, així com els nens que han quedat orfes o fills de captaires".[2]Cada hospital tenia una policia privada que perseguia als captaires per a ingressar-los a l'hospital. La caritat ja no és una mera manifestació de l'acolliment, sinó també del confinament, sense resoldre el problema de la pobresa: els pobres són atesos, i també apartats de la societat i posats a treballar als tallers dels hospitals. La Vieille Charité a Marsella n'és un exemple típic.[3]
Durant el Segle de les Llums, els hôtels-Dieu tendeixen a obrir-se i medicalitzar-se, debilitant-se'n la presència religiosa. No obstant això, la situació s'ha tornat crítica: Els hôtels-Dieu s'insereixen en una xarxa dispar dels nous hospitals generals (hospitals de caritat, hôpitaux de charité) i diverses fundacions privades o comunitàries. Les esquerdes del sistema sencer sota la pobresa, l'amuntegament i la manca d'higiene. L'Estat inicia indagacions en profunditat elaborant estudis numèrics. L'any 1777 el ministre Necker va nomenar una comissió: Les primeres xifres foren 105.000 hospitalitzat al Regne, dels quals 40.000 eren malalts o d'edat avançada, uns 40.000 nens orfes i 25.000 pacients, als que cal afegir 6.000 pacients als hospitals militars.
El 1788 Jacques Tenon publica les seves conclusions a la seva memòria sobre els hospitals de París, la situació és catastròfica, especialment la situació escandalosa de l'Hôtel-Dieu de París, mal ubicat, estret, atapeït, perillós, insalubre i mortal.[4] Tenon fa diversos principis i propostes que haurien d'adoptar-se al pròxim segle.
Després de la Revolució els hôtels-Dieu s'han d'adaptar a les necessitats de la medicina moderna cada cop més complexa, es fa cada cop més difícil per a aquestes velles estructures. En s. XX, en la dècada de 1960, la concentració dels serveis mèdics va portar a la creació de centres hospitalaris (centres hospitaliers, CH) i també universitaris (centre hospitalier universitaire, CHU). Ja que, degut a la seva edat, la seva posició central a la ciutat, l'excessiu cost de compliment de les normes, els hotels Dieu no podien mantenir-se en la seva línia inicial. Es transformaren (especialment museus i centres culturals) o establiments comercials (especialment hotels de luxe, cases de vacances o residències de gent gran). Alguns, però, encara s'utilitzen en recintes hospitalaris, sovint com edificis administratius. Molts edificis, tot i que ja no estan a càrrec de religiosos, però, han conservat el seu nom històric.