Francocràcia
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Francocràcia (grec: Φραγκοκρατία, Frankokratía, lit. 'Francocràcia', 'govern dels francs'), també coneguda com a Llatinocràcia (grec: Λατινοκρατία, Latinokratía, 'govern dels llatins') i, pels dominis venecians, Venetocràcia (grec: Βενετοκρατία, Venetokratía o Ενετοκρατία, Enetokratia), fou el període de la història de Grècia després de la Quarta Croada (1204), quan es van establir un nombre d'estats croats principalment francesos i italians al territori del dissolt Imperi Romà d'Orient.
El terme deriva del fet que els grecs ortodoxos anomenaven els catòlics europeus occidentals «llatins», la major part dels quals eren d'origen francès («francs») o venecià. L'abast del període de francocràcia varia segons cada regió: la situació política era molt volàtil, i els estats francs es van fragmentar i canviar de mans, i en molts casos foren reconquerits pels estats successors grecs.
Amb l'excepció de les Illes Jòniques i algunes fortaleses isolades que van romandre en mans dels venecians fins al segle xix, el final de la francocràcia en terres gregues va arribar amb la conquesta otomana, principalment entre els segles xiv i xvi, que va portar el període conegut com a «turcocràcia» ('govern dels turcs').