Estació de París-Montparnasse

L'estació de París-Montparnasse, coneguda també com a estació de Montparnasse, és una de les sis grans estacions terminals de la SNCF a París, a cavall entre els 14 i 15 districtes de París, al sud de la capital. Extrem del cap de la LGV Atlantique i la línia N de Transilien, aquesta és la quarta estació de París pel seu trànsit, aproximadament 50 milions de viatgers per any^[1]

Estació de París-Montparnasse
Informació general
Zona tarifària	Paris fare zone 1 (en)
Adreça	17 boulevard de Vaugirard, 75015 Paris
Municipi	14è districte de París (França), Plaisance (França), 15è districte de París (França) i Quartier Necker (França)
Operador	SNCF
Propietari	Réseau Ferré de France (en)
Nombre vies	28
Data obertura	1840
Línies i serveis
Servei ferroviari	,
Enllaços
Intercanvis
48° 50′ 22″ N, 2° 19′ 06″ E
Epònim	Montparnasse
Dades (Edifici)
Arquitecte	Victor-Benoît Lenoir
Construcció	1840
Cronologia
	Montparnasse derailment (en)
Característiques
Estat d'ús	en funcionament
Altitud	63 m

Ubicació del ferrocarril

Establerta a 63 m d'altitud sobre el nivell del mar, l'estació de París-Montparnasse és l'origen de la línia de París-Montparnasse a Brest però el seu quilòmetre zero es troba a l'antiga estació Montparnasse. L'estació actual (antiga estació del Maine) està situada al punt quilomètric (PK) 0,450 i l'estació Vaugirard es troba al PK 0,821. La primera estació després de París-Montparnasse és l'estació de Vanves-Malakoff.

Història

L'estació de l'Oest

La primera estació Montparnasse, dita llavors «estació de l'Oest - Marge esquerre» va ser construïda el 1840 a la vora del bulevard Montparnasse, Place de Rennes (ara plaça del 18 de juny de 1940), enfront de la Rue de Rennes, on ara hi ha la torre de Montparnasse.

Antiga estació Montparnasse

Estació Montmarnasse cap a 1871

Accident ferroviari de 1895.

Ràpidament es va quedar massa petita per fer cara al desenvolupament del trànsit, i l'estació de l'Oest va ser substituïda, a la mateixa localització, per una nova estació construïda el 1852 per l'arquitecte Victor Lenoir i l'enginyer Eugène Flachat. La segona estació va sobreviure fins als anys 1960.

Referències

1. La saturació de la xarxa de ferrocarril francesa, Sindicat dels transports d'Illa-de-França.