Espai català de comunicació
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'Espai català de comunicació engloba els mitjans de comunicació en català d'arreu. S'usa per referir-se al desenvolupament d'aquests mitjans des de l'inici de la transició democràtica, malgrat l'existència anterior de mitjans en català. El concepte fou formulat per Josep Gifreu i Pinsach a la dècada del 1980 i desenvolupat el 1991 al seu llibre Construir l'espai català de comunicació, elaborat amb les aportacions i reflexions de consultors d'arreu dels Països Catalans.
De finals del segle xix fins a l'ocupació franquista de la major part dels Països Catalans va viure un creixement sostingut, fins a arribar a un sistema de comunicació variat i complet amb diaris locals i generals, especialitzats i generalistes, revistes amb gran presència al quiosc i a la societat, col·leccions de novel·la popular i anuaris variats. Aquests elements feien del català una llengua de comunicació imprescindible.[1] Després de la repressió de la dictadura franquista, amb la recuperació de la democràcia l'espai català de comunicació es va anar refent de manera progressiva. Sobretot a l'inici d'aquest procés les polítiques de comunicació de la Generalitat de Catalunya han tingut un paper destacat amb la creació i el suport als mitjans en català i l'activitat reguladora. Hi ha diverses mocions en aquest sentit com la del 1999 on es posaven les bases normatives per a la promoció d'un espai comunicacional català o la del 8 de juliol de 2011 per a reforçar els mitjans de l'espai català de comunicació. No han tingut el mateix suport sostingut altres territoris amb mitjans en català.
Durant les primeres dècades de la recuperació van tenir un paper preponderant els mitjans de comunicació públics, sobretot Televisió de Catalunya, Televisió Valenciana, Catalunya Ràdio, COM Ràdio i l'ACN i múltiples ràdios i televisions locals en català, fins a l'aparició d'Ona Catalana i RAC 1. La premsa en català iniciada pel diari Avui i seguida amb altres mitjans com El Punt, l'edició catalana de El Periódico i La Vanguardia i el diari ARA ha estat majoritàriament en mans privades. A internet el sorgiment fou ràpid a partir de l'aparició de Vilaweb, a qui seguiren Lamalla.cat i el 324.cat entre molts d'altres. Una regressió en aquest creixement de l'espai català de comunicació ha estat el tancament de Canal Nou, que cinc anys després va ser substituït per À Punt, i l'amenaça de tancament dels mitjans públics de les Illes Balears.[2]