producció d'un guió per a un mitjà audiovisual determinat From Wikipedia, the free encyclopedia
L'escriptura de guions[1] o guionatge[2] (anglès: screenwriting o scriptwriting) és l'art i habilitat d'escriure guions[3] pels mitjans de comunicació en massa, com llargmetratges, videojocs o produccions televisives. És sovint una professió autònoma.
Aquest article necessita diverses millores. Ajudeu modificant-lo ara o participant a la pàgina de discussió.
|
Els guionistes (anglès: screenwriters) són els responsables d'investigar la història, desenvolupar la narrativa, escriure el guió, i enviar-lo, en el format requerit, als executius de desenvolupament. Per això tenen una grossa influència sobre la direcció creativa del guió i, probablement, de la pel·lícula en conjunt. N'hi ha de creatius independents que desenvolupen guions en esperar de trobar un productor. D'altres són contractats per crear un guió segons un concepte o a partir d'una obra literària ja existent. De vegades hi ha un équip de guionistes que es comparteixen les diferents tasques.
Els guions especulatius són guions de llargmetratges o de sèries de televisió escrits damunt especulació de venda, sense la comissió d'un estudi cinematogràfic, productora, o xarxa de televisió. El contingut és normalment inventat només pel guionista, encara que els guions especulatius també poden ser basats en altres productes anteriors, o esdeveniments i persones reals.[4] La gran majoria dels guions escrits cada any són d'aquest tipus, però només un percentatge petit arriba a la pantalla gran.[5] Un guió especulatiu pot ser una obra original o una adaptació.
En l'escriptura televisiva, un guió especulatiu és una mostra escrita per demostrar el coneixement de l'escriptor d'un espectacle i la seva habilitat d'imitar el seu estil i convencions. És entregat als productors de l'espectacle en esperances de ser contractat per escriure episodis futurs d'aquest.
Un guió encarregat és escrit per un escriptor contractat. El concepte és desenvolupat normalment molt abans que hi aparegui el guionista, i sovint hi ha múltiples escriptors treballant en un mateix guió abans que se li doni llum verda.[6]
Els guions de llargmetratges assignats són guions creats sota contracte amb un estudi, empresa de producció o productor. Aquests són les feines més buscades normalment pel guionista que pot aconseguir tant un treball exclusiu com un treball «obert». Són generalment adaptacions d'una idea existent o una propietat que posseeix l'empresa que contracta, però també poden ser feines originals basades en un concepte creat per l'escriptor o productor.[7]
La majoria de les pel·lícules són reescrites durant el procés de desenvolupament. Sovint, no són reescrites per l'escriptor original del guió.[8] Molts guionistes establerts, així com escriptors nous amb treballs prometedors però que no tenen comerciabilitat,[Cal aclariment] viuen de la reescriptura de guions.
Quan la premissa central o els personatges d'un guió són bons però la resta del guió és inutilitzable, un escriptor diferent o un equip d'escriptors és contractat per fer un esborrany enterament nou, sovint anomenat «reescriptura de la primera pàgina». Quan només queden problemes petits, com un diàleg dolent o humor pobre, un es contracta un escriptor per fer un «poliment» o punch-up.
Depenent de la mida de les contribucions del nou escriptor, se li pot donar crèdits o no. Per exemple, en la indústria de pel·lícules americana, el crèdit a rewriters és donat només si el 50% o més del guió es canvia substancialment.[9] Aquests estàndards poden fer difícil d'establir la identitat i nombre de guionistes que han contribuït a la creació d'una pel·lícula .
Els escriptors establerts que se'ls demana que reescriguin porcions d'un guió quan el procés de desenvolupament ja és avançat, se'ls anomena generalment doctors de guió. Alguns doctors de guió destacats són Christopher Keane, Steve Zaillian, William Goldman, Robert Towne, Mort Nathan, Quentin Tarantino i Peter Russell.[10] Molts guionistes prometedors treballen com a escriptors negres.
Un escriptor televisiu autònom típicament utilitza guions especulatius o la seva reputació i crèdits anteriors per obtenir un contracte per escriure un o més episodis per a un programa de televisió existent. Quan es lliura un episodi, se'n pot requerir la seva reescriptura i poliment.
Un escriptor que treballa per un programa de televisió generalment treballa des de casa, escrivint i reescrivint episodis. Aquest tipus d'escriptors —sovint coneguts com editors o productor— treballen tant en grup com individualment en els guions dels episodis per mantenir el to de l'espectacle, l'estil, caràcters i trames.[11]
Els creadors de programes televisius escriuen el pilot televisiu de les noves sèries de televisió. Són responsables de crear i dirigir tots els aspectes dels personatges d'un programa, l'estil, i les trames. Sovint, un creador queda com a responsable de les decisions creatives del dia-a-dia del programa durant l'emissió de la sèrie com a show runner, escriptor principal (anglès: head writer) o escriptor d'història (anglès: story editor).
El procés d'escriure per telenovel·les és diferent d'aquell utilitzat per espectacles d'hora punta, en part per la necessitat de produir episodis nous cinc dies a la setmana durant diversos mesos. En un exemple citat per Jane Espenson, l'escriptura de guions és una «classe de sistema de tres nivells»:[12]
Espenson senyala que eliminar el segon nivell ha estat una tendència recent, confiant en els escriptors sèniors per fer els esbossos i donant els altres escriptors una mica més de llibertat. Malgrat tot, quan els guions s'envien als escriptors del primer nivell, aquests fan una ronda final de reescriptura. Espenson també senyala que un programa que s'emet diàriament, amb personatges que tenen dècades d'història darrere de les seves veus, necessita un personal d'escriptura sense la veu distintiva que de vegades pot ser present en sèries d'hora punta .[12]
Els concursos de televisió presenten concursants en directe, però encara utilitzen un equip d'escriptors com a part d'un format específic.[9] Això pot incloure des de les preguntes del concurs a fins i tot frases o diàlegs específics per part del presentador. Els escriptors poden no escriure el diàleg utilitzat pel concursants, però treballen amb els productors per crear les accions, escenaris i la seqüència d'esdeveniments que donen suport al concepte de l'espectacle.
Amb el desenvolupament continuat i la complexitat augmentada dels videojocs, hi ha moltes oportunitats per emprar guionistes en el camp del disseny de videojocs. Els escriptors de videojocs treballen en col·laboració molt propera amb els altres dissenyadors del joc per crear els caràcters, escenaris, i diàlegs.[13]
Fonamentalment, l'escriptura d'un guó és un aspecte únic de la literatura. És semblant a una partitura musical, s'ha d'interpretar sobre la base dels resultats d'altres artistes, en lloc de servir com un producte acabat perquè l'audiència gaudeixi. Per això, s'ha d'utilitzar un llenguatge tècnic, rígid i alternatiu, quan s'han de descriure acotacions d'escena. Però a diferència de les novel·les i les històries curtes, un guionista posa el focus a les qüestions visuals de la història i menys a les qüestions psicològiques dels personatges. El principal objectiu d'un guionista és evocar els pensaments dels personatges a través del simbolisme, l'acció i les emocions a través del text.
Diverses teories principals d'escriptura de guions ajuden els escriptors a acostar-se al guió de la sistematització de l'estructura, els objectius i les tècniques d'escriptura d'un guió. Els tipus més comuns de les teories són estructurals. El guionista William Goldman és àmpliament citat dient: «Els guions són d'estructura».
Els tres actes són: la configuració (de la ubicació i els personatges), la confrontació (amb un obstacle), i la resolució (que culmina en un clímax i un desenllaç). En general, en una pel·lícula de dues hores, tant el primer com el tercer acte solen durar al voltant de 30 minuts, amb l'acte mitjà que dura aproximadament una hora, però avui dia moltes pel·lícules comencen des del punt de confrontació i després passen a l'acte configuració o poden fins i tot començar per l'últim acte i després anar de nou al començament.
A La Dramaturgie,[14] l'escriptor i director francès Yves Lavandier mostra un enfocament lleugerament diferent. Tal com fan la majoria dels teòrics, sosté que tota acció humana, sigui fictícia o real, conté tres parts lògiques: abans de l'acció, durant l'acció, i després de l'acció. Però com que el punt culminant és part de l'acció, Yves Lavandier sosté que el segon acte ha d'incloure el clímax, que fa el tercer acte molt més curt que el que normalment es troba en la majoria de les teories d'escriptura de guions.
A més de l'estructura de tres actes, també és comú l'ús d'una estructura de quatre o cinc actes en un guió, encara que certs guions poden incloure fins a vint actes separats.
El viatge de l'heroi, també conegut com el monomite, és una idea formulada pel mitòleg Joseph Campbell. El concepte central del monomite és que es pot veure un patró a les històries i els mites a través de la història. Campbell va definir i va explicar aquest patró al seu llibre The Hero with a Thousand Faces (1949).
La visió de Campbell va ser que els mites més importants de tot el món que han sobreviscut durant milers d'anys comparteixen una estructura fonamental. Aquesta estructura fonamental conté un nombre d'etapes, que inclouen:
Més tard, el guionista Christopher Vogler va refinar i ampliar la idea del viatge de l'heroi per a la forma del guió en el seu llibre, The Writer's Journey: Mythic Structure for Writers (1993).
Al seu llibre Screenplay: the foundations of screenwriting,[15][16] Syd Field va postular una nova teoria que ell anomena el paradigma. Field es va adonar que, en un guió de 120 pàgines, el segon acte era molt més llarg que els actes un i tres. També es va adonar que un esdeveniment dramàtic important en general es produeix a la meitat del guió, cosa que implicava per a ell que el segon acte en realitat és com dos actes junts. Per a Field, la divisió d'actes és: 1, 2a, 2b, 3, així que a la divisió que feia Aristòtil de tres actes li n'hauríem de sumar un més.
Field també va introduir la idea de «punts de la trama» a la teoria de l'escriptura del guió. Aquests punts són una funció estructural que passen a quasi totes les pel·lícules que tenen èxit, es podrien comparar amb les melodies de les cançons més famoses. A mesura que ha escrit llibres, Field ha anat ampliant la llista de punts de la trama en la qual també hi han contribuït estudiants seus. A la llista podem trobar:
L'apropament a la seqüència en el guió (també conegut com l'estructura de les vuit seqüències) és un sistema desenvolupat per Frank Daniel, quan era el cap del Graduate Screenwriting Program de la USC. Es basa en part en el fet que, als primers moments del cinema, els aspectes tècnics feien que els guionistes haguessin de dividir les seves històries en seqüències amb la mateixa durada (aproximadament 10 minuts).
L'apropament a la seqüència imita l'estil antic. La història es parteix en vuit seqüències de 10-15 minuts. Les seqüències serveixen de mini pel·lícules, ja que cadascuna té els tres actes comprimits. Les primeres dues seqüències juntes formen el primer acte. Les quatre següents fan el segon acte i les dues que queden fan de tercer acte. La resolució de cada seqüència forma la situació per començar la següent.
Les imatges es poden utilitzar amb un objectiu metafòric. Una imatge que se sol utilitzar és la de la fal·làcia patètica: la pluja s'utilitza per expressar l'estat de tristesa del personatge, mentre que el sol és la imatge de la felicitat i la calma.
El diàleg pot arribar a ser de gran importància en la indústria cinematogràfica, ja que no hi ha paraules escrites per explicar la psicologia dels personatges ni la trama. Tot s'ha d’explicar a través dels diàlegs dels personatges i les imatges. A Bollywood se solen contractar guionistes diferents a més dels guionistes.
Mentre que la història és allò que s'explicarà (la narrativa de la pel·lícula), la trama es refereix a com s'explicarà aquesta història (la narració de la historia). Aquest vocabulari no dona lloc a discussions, ja que quan parlem de narrativa, narrativa i narració se solen utilitzar de la mateixa manera.
Moltes universitats dels Estats Units ofereixen una educació especialitzada, a més de molts cursos i programes de d'escriptura de guió. Entre aquestes podem trobar la USC, la DePaul University, l'American Film Institute, la Loyola Marymount University, la Chapman University, la NYU, UCLA, Boston University i la University of Arts. A Europa, el Regne Unit té un rang extens sobre màsters i llicenciatures en cursos d'ecriptura de guió. Entre els centres més reconeguts es troben: la London College of Communication, la Bournemouth University, l'Edinburgh University i la Goldsmiths College.
També hi ha la possibilitat d'aprendre més sobre aquests mons amb recursos en línia gratuïts tals com: l'ScreenCraft, la Keanewords, la NoFilmSchool, The Black List i d'altres.
Es creu que el primer guió va ser el de la pel·lícula Un Viatge a la Lluna de George Melies. La pel·lícula és muda, però conté acció i descripcions específiques que s'assemblen a un guió modern. A mesura que les pel·lícules esdevenien més llargues i més complexes, feia més menester un guió. Un cop la primera pel·lícula muda es va estrenar el 1927, el guionista va esdevenir una posició molt important dins de Hollywood. El «sistema d'estudi» dels anys 1930 no va fer més que ressaltar aquesta importància, ja que els caps d'estudi volien productivitat. Al voltant del 1970, es va crear el «guió especulatiu», i va canviar la indústria dels escriptors per sempre. Ara, escriure guions per programes de televisió és considerat tan difícil com escriure per llargmetratges.[17]
El guionista ha estat el protagonista de nombroses pel·lícules:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.