![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/7/77/Machiavelli_Principe_Cover_Page.jpg/640px-Machiavelli_Principe_Cover_Page.jpg&w=640&q=50)
El príncep
tractat polític de Maquiavel / From Wikipedia, the free encyclopedia
El príncep (Il Principe) és un tractat de política escrit per Nicolau Maquiavel (1469 - 1527), el qual ha estat traduït al català per Jordi Moners i Sinyol,[1] i Carme Arenas.[2] Pere Coromines va començar a traduir El príncep durant la segona dècada del segle xx, però el va abandonar ràpidament. Va deixar alguns experiments de traducció per part del Tractat de Maquiavel: la dedicatòria i els tres primers capítols.[3]
![Thumb image](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/1/1e/Santi_di_Tito_-_Niccolo_Machiavelli%27s_portrait.jpg/640px-Santi_di_Tito_-_Niccolo_Machiavelli%27s_portrait.jpg)
col·lecció: Palazzo Vecchio Florència, Itàlia
(it) Il principe ![]() | |
---|---|
![]() ![]() | |
Tipus | obra literària ![]() |
Fitxa | |
Autor | Nicolau Maquiavel ![]() |
Llengua | italià ![]() |
Publicació | Itàlia i República de Florència, 1532 ![]() |
Creació | 1513 |
Format per | Description of the Manner in which Duke Valentino put Vitellozzo Vitelli, Oliverotto da Fermo, Lord Pagolo and the Duke of Gravina to Death (en) ![]() ![]() |
Dades i xifres | |
Tema | política i ciències polítiques ![]() |
Gènere | assaig ![]() |
Representa l'entitat | Guerra justa ![]() |
Sèrie | |
![]() ![]() |
L'obra, redactada el 1513, va fer que Maquiavel no pogués acabar el llibre Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi fins al primer semestre de 1514; fou dedicada a Llorenç de Mèdici, a qui va adreçat també el darrer capítol (cap. xxvi), escrit versemblantment al mateix temps que la dedicatòria per exhortar-lo a alliberar i unificar políticament Itàlia.[4] El príncep fou publicat pòstumament el 1532[5] i representa una fita en el desenvolupament d'una concepció realista de la política. L'obra ha estat considerada com el punt de partida de la ciència política moderna, ja que Maquiavel, fonamentant-se en el naturalisme renaixentista, trenca la dependència de la política amb la moral, amb la religió o amb la idealització. I realitza una anàlisi i una descripció de la societat que es basa en la realitat efectiva, segons principis realistes i immanents[5] i mostra com esdevenir i mantenir-se príncep, analitzant exemples de la història antiga i la història italiana de l'època.[6] Com que l'obra no donava consells morals al príncep com els tractats clàssics dirigits als reis i, al contrari, aconsellava en determinats casos accions contràries a la bona moral, sovint se l'acusava d'immoralisme, i això donà lloc a l'epítet maquiavèl·lic.[7][8] No obstant això, l'obra ha gaudit d'una gran posteritat i ha estat elogiada i analitzada per molts pensadors.[9][5]