Disglòssia
From Wikipedia, the free encyclopedia
La disglòssia és un trastorn de l'articulació dels fonemes, d'origen no neurològic central, a causa d'alteracions anatòmiques i/o fisiològiques dels òrgans articulatoris perifèrics que dificulten el funcionament lingüístic en persones sense afectacions neurològiques o sensorials detectables, amb una intel·ligència no verbal dins dels límits de la normalitat, i que tot i tenir una estimulació adequada, una educació suficient i uns progressos observables, no arriba a assolir un coneixement lingüístic que els permeti comprendre i expressar-se de manera correcta.
![]() |
No s'ha de confondre amb diglòssia. |
A més, cal tenir en compte que és un conjunt d'elements semiològics, els quals comparen les estructures lingüístiques d'un subjecte amb les d'un altre subjecte que parla normalment, utilitzant com a referència la possessió i bon funcionament dels elements anatòmics (normalitat dels òrgans lingüístics), dels elements funcionals (context socialitzador i lingüístic) i dels elements ambientals (entorn comunicatiu de continu estímul).
Per a una expressió parlada correcta es requereix que tots els òrgans que hi intervenen tinguin l'estructura adequada. Per tant, tota anomalia o malformació dels mateixos dona com a resultat una parla defectuosa, anomenada disglòssia.