From Wikipedia, the free encyclopedia
La Cursa d'acceleració (en anglès: Drag race o Sprint) és una disciplina esportiva automobilista i motociclista de carretera en què s'enfronten dos vehicles d'acceleració (en anglès: Dragsters) que han de recórrer una distància d'uns 400 m en línia recta.[1] El nom amb què es coneix internacionalment aquesta disciplina, Drag, vol dir "resistència a l'aire" o "arrossegament" (entre altres accepcions) en anglès.[2]
Pilot de la categoria Super Twin Bike escalfant pneumàtics abans de la sortida | |
Esport | motociclisme i automobilisme |
---|---|
Tipus | esports de motor |
Es tracta d'un esport típicament americà que nasqué i es desenvolupà al sud de Califòrnia, on sovint se n'hi feien curses no oficials o il·legals en llacs secs o carreteres secundàries. El 1951 es fundà la NHRA (National Hot Rod Association) i es desenvolupà la disciplina durant les dècades de 1950 i 1960. El 1975 es creà el Campionat NHRA Winston, amb el patrocini de l'empresa tabaquera R.J. Reynolds Tobacco Company, assolint un gran èxit. El 1993, la FIA reconegué la NHRA i les curses d'acceleració. Actualment, la NHRA gaudeix d'estatus internacional i supervisa l'esport fora dels EUA.[2]
En aquesta mena de curses s'enfronten directament dos participants dins un circuit específicament dissenyat, anomenat dragstrip, que consta d'una llarga recta asfaltada amb dos carrils (separats sovint per un rail o un petit mur de contenció). Tots dos contrincants s'alineen a la línia de sortida amb el vehicle engegat i en punt mort, a l'espera del tret de sortida. Un cop aquest ha sonat, els pilots acceleren per la llarga recta d'un quart de milla (uns 400 metres) fins a la línia d'arribada, a l'hora que s'enregistra el temps transcorregut i la velocitat màxima. El corredor que arriba a la meta primer és el guanyador.
Les curses d'acceleració es desenvolupen a base d'eliminatòries directes entre dos corredors, en què els participants són aparellats per sorteig. El guanyador passa a la ronda següent fins que només en queden dos, que disputen la final. Al començament de cada cursa (anomenada en anglès Run, "correguda") els competidors s'alineen i esperen que el dispositiu electrònic indiqui la sortida en posar-se verd. El temps que es triga a reaccionar a la llum verda també computa i s'enregistra electrònicament.
Si un pilot fa una sortida falsa és desqualificat. També resulta desqualificat un participant que trepitgi el carril del contrari. En cas de pluja, es cancel·la l'esdeveniment.[3]
El dispositiu electrònic que assenyala la sortida, conegut com a "arbre de nadal" per les moltes llums que té, consta de dues rengleres verticals de semàfors ordenades així, de dalt a baix:[4]
La longitud total de la pista és de 402,33 m (milla G) o bé de 201,16 m (milla J). L'amplada és de 9,15 m (30 peus). Els primers 45 metres són de ciment per tal d'augmentar la tracció dels vehicles, la resta és una mescla de partícules de granit i asfalt. Tot al llarg de la pista s'hi aplica una cola especial per a millorar la tracció dels pneumàtics.
Els pilots poden escalfar els pneumàtics a una zona especial prop de la sortida. Al final de la recta hi ha una zona de desacceleració que fa 1,5 vegades la distància de la cursa.[4]
N'hi ha més de 200 tipus agrupats en 12 categories (o "classes") diferents, destacant-ne quatre de professionals: Pro Stock, Moto Pro Stock, Funny Car i Top Fuel:[5]
La categoria més coneguda de curses de d'acceleració en motocicleta és la Pro Stock Bike, tot i que n'existeixen d'altres com ara la reservada a motors de nitrometà de fins a 1.000 CV. Hi ha motocicletes preparades per a aquesta mena de curses que destaquen per la seva espectacular preparació, de vegades amb dos o més motors i una gran roda posterior. Ja durant la dècada de 1970 eren capaces de recórrer 400 metres en 8 segons a màquina aturada,[6] marca sensiblement superada en l'actualitat.
L'estructura d'aquestes motos o "vehicles d'acceleració" acostuma a ser sempre similar: llargues, pesades i baixes, tot cercant una bona adherència a terra, que esdevé del tot necessària tenint en compte que són capaços d'assolir més de 300 km/h en pocs segons.[7] Els motors acostumen a incorporar un compressor i a superar els 1.000 cc amb escreix, i fins i tot hi ha pilots que en munten dos o més al xassís de la moto, l'un darrere l'altre. Durant la dècada de 1970 es feu cèlebre l'Honda del nord-americà Russ W. Collins, un llarg vehicle que disposava de tres motors Honda quadricilíndrics muntats longitudinalment, totalitzant doncs 12 cilindres.[7]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.