Conclave de 1549–50
From Wikipedia, the free encyclopedia
El conclave de 1549-50 va ser convocat després de la mort del Papa Pau III, i finalment va triar Giovanni Del Monte com el Papa Juli III. Va ser el segon conclave més llarg del segle xvi, a l'hora el major conclave de la història en termes del nombre de cardenals electors.[1] Els cardenals electors (que en un moment va ser de cinquanta-un) es divideix aproximadament entre els partidaris d'Enric II de França, Carles V, emperador del Sacre Imperi, i Alexandre Farnesio, el cardenal-nebot de Pau III.[1]
Conegut per la intromissió de les potències europees, el conclave va ser determinar en la reobertura del concili de Trento (amb el suport de Carles V i l'oposició d'Enric II) i la destinació del Ducat de Parma i Piacenza (reclamats per ambdós Carles V i la Casa de Farnese).[2] Encara que el conclave gairebé va triar Reginald Pole, l'arribada tardana de nous cardenals francesos va empènyer el conclave a punt mort,[3] i, finalment, Giovanni del Monte, va ser elegit Papa Juli III, com un compromís dels candidats.
Els francesos esperaven que Juli III fos hostil als interessos del Sacre Imperi Romà. No obstant això, les tensions entre ell i els francesos es va desbordar quan es va tornar a convocar el Concili de Trento al novembre de 1550, que va culminar amb l'amenaça de cisma a l'agost de 1551 i la breu guerra de Parma lliurada entre les tropes franceses aliat amb Ottavio Farnese i un exèrcit papal.[4] Els prelats francesos no assistiren a les sessions de 1551 a 1552 del Concili de Trento i van trigar a acceptar les seves reformes, Enric II no permetria que cap de cardenals francesos residissin a Roma, i molts van perdre's el conclave que escolliria el Papa Marcel II.[5]