Col·laboracionisme
From Wikipedia, the free encyclopedia
El terme col·laboracionisme (derivat del francès collaboration) designa tota mena d'activitats fetes amb intenció d'auxiliar o cooperar amb l'invasor en un país ocupat.[2] Entès com a forma de traïció, el col·laboracionisme fa referència a la cooperació del govern o dels ciutadans d'un país amb les forces d'ocupació enemigues. L'actitud oposada al col·laboracionisme —la lluita contra l'invasor— és representada històricament pels moviments de resistència. Els motius dels col·laboracionistes solen ser l'afinitat ideològica, la simpatia envers l'enemic o la coincidència d'objectius; en alguns casos, perquè esperen obtenir guanys, enriquiment o favors de l'enemic. També hi pot haver col·laboracionistes forçosos, que en són per coacció o fins i tot per por.
El terme va ser introduït, durant la República de Vichy (1940-1944), a la França ocupada, pel mariscal Pétain en un discurs emès per ràdio el 30 d'octubre de 1940, en què exhortava els francesos a col·laborar amb l'invasor nazi. Posteriorment, la paraula passà a designar l'actitud de governs de països europeus que donaren suport a l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. De col·laboracionisme també n'hi va haver en major o menor grau a Bèlgica, als Països Baixos, a l'Estat hel·lènic (1941-1944), a Croàcia, a Eslovàquia, a Hongria i a Noruega. Sovint els col·laboracionistes procedien de grups nacionalistes i minories ètniques oprimides (croats, eslovacs, ucraïnesos, etc.) que veien en els alemanys uns aliats que podien afavorir llur alliberament nacional.[2]
Van ser col·laboracionistes notoris Pierre Laval a França, Milan Nedić a Sèrbia, Léon Degrelle i Staf de Clercq a Bèlgica i Vidkun Quisling a Noruega. Aquest darrer va encapçalar un govern afí a l'Alemanya nazi. Precisament, la paraula quisling va esdevenir en diverses llengües sinònim de col·laboracionista.[3]
A l'Àsia van ser col·laboracionistes l'estat-titella del Manxukuo amb l'emperador Pu Yi i el règim establert per Wang Jingweia Nanquín.