Ceràmica protoàtica
From Wikipedia, the free encyclopedia
La ceràmica protoàtica és una classe de terrissa àtica produïda entre el 700 i el 610 ae, entre l'estil geomètric i la ceràmica àtica de figures negres. Si l'estil geomètric es distingia per un fort sentit de l'ordre, les generacions successives, actives durant el període orientalitzant, mostren la mateixa tendència a l'experimentació que impregna tot el món grec des del s. VII ae, i una forta continuïtat en la predisposició àtica cap a la narrativa i «fer a cor què vols».[1] Hi apareixen, sobretot procedents de Corint, animals reals i fantàstics d'origen oriental; la tendència general experimental, però, del s. VII ae s'aplica a l'Àtica a les grans àmfores funeràries, heretada de l'època geomètrica, més enllà de la pura decoració. Es troben en una forma totalment nova en els gots protoàtics els mites de Perseu, Odisseu, Menelau, l'assassinat d'Egist, Quiró i Aquil·les, la lluita d'Hèracles, de Nessos i de Bel·lerofont amb la Quimera. L'època orientalitzant és per a Atenes un període de relatiu tancament i provincianisme: rarament s'han trobat testimoniatges protoàtics fora d'Àtica o de l'illa d'Egina; la producció del període respon a les sol·licituds de la necessitat local i queda lluny d'exigències externes de part del mercat, igual que hauria succeït a Corint.[2]