museu a Cornellà de Llobregat From Wikipedia, the free encyclopedia
El Museu Agbar de les Aigües està situat a la central de bombeig d'Aigües de Barcelona a Cornellà de Llobregat, un complex fabril catalogat com a bé cultural d'interès local.[1]
Dades | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Tipus | museu | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Història | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Creació | 2004 | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Lloc web | https://www.museudelesaigues.cat/ | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
El 1861, l'hisendat barceloní Josep Serra i Batlle, propietari d'una fàbrica tèxtil al Raval de Barcelona, va comprar una finca agrícola a Cornellà (que es coneixeria com a Can Serra) rica en aigües subàlvies.[2] El 1867 (any de la constitució a Lieja de la Compagnie des Eaux de Barcelone), Manuel Guteras va obtenir una concessió per a la captació i canalització d'aigua a la vall baixa del Llobregat i va adquirir una part dels terrenys per a construir-hi una central de bombeig moguda per vapor.[2]
El 1904, arran d'un episodi de sequera, la companyia va pendre la decisió d'ampliar la central i va encarregar-ne el projecte a l'arquitecte Josep Amargós i Samaranch. Les obres s'iniciaren el 1905 i les noves instal·lacions, amb una capacitat de 33.000 m³ per dia, foren inaugurades el 1909.[3][4] El 1910 s'hi va construir una nova xemeneia de 50 m d'alçada,[3] el 1936 es va projectar la substitució de la força motriu del vapor per electricitat, però l'escassetat provocada per la Guerra Civil espanyola i la postguerra van fer que aquest continués funcionant fins al 1948.[3]
El 2001, la Fundació Agbar va encarregar a l'equip 2BMFG arquitectes (Carles Buxadé, Joan Margarit, Ramon Ferrando, Carles Gelpí i Àgata Buxadé) la rehabilitació i adecuació dels edificis més significatius del recinte i el seu entorn com a museu, que es va obrir al públic el juny de 2004.[4] El 2009 va rebre el Premi Bonaplata en la categoria de rehabilitació de béns mobles, i el 2010, el Premi Micheletti per l'European Museum Forum en el camp de la museologia.[4]
L'exposició permanent s'ubica a l'interior de l'edifici modernista projectat per l'arquitecte Josep Amargós, construït amb rigor i amb cura pels detalls. Els murs són d’obra vista d’aparell anglès amb elements ornamentals, com la cornisa o les pilastres, i amb grans finestrals que permeten l’entrada de llum natural.[4] Està format per tres naus: la Sala de Calderes, Sala de l'Electricitat i la Sala de Màquines.
A l’exterior hi ha una xemeneia de 50 m d'alçada, per on s'extreien els fums de la combustió del carbó.[4]
Al recinte hi ha nou pous que extreuen les aigües subterrànies de l’aqüífer del riu Llobregat. El més antic (1905) és el Fives Lille (nom de l'empresa que el va construir, d'origen francès), d'uns 30 m de profunditat. Està format per dues parts: la part baixa que s'encasta al terreny fins a trobar l'aigua i la part superior, on s'accedeix per al control de l'extracció. És una estructura poligonal en voladís de vidre, subjectada amb uns cartel·les de forja amb motius florals.[5][4] Els altres pous tenen forma cilíndrica i poligonal.[4]
És un reposa l’aigua abans de ser injectada a la xarxa. El més emblemàtic és el Dipòsit Circular (1953-1954), amb una capacitat de 2.000 m³. És de planta circular, d’uns 26 m de diàmetre, i té una coberta en forma de cúpula. El 2003 va ser substituït per un de més capacitat, i actualment acull diversos esdeveniments.[4]
En el recinte també hi havia la casa del director, dues casetes per als encarregats de màquines i del taller, la casa del porter i els coberts per a guardar els tractors que servien per a llaurar la llera del riu i així activar la filtració de l’aigua.[4]
El conjunt està envoltat d'un parc,[1] que des del 2019 compta amb la cascada que hi havia a la Casa Vicens, dissenyada per Antoni Gaudí.[6] Per a la reconstrucció s’han seguit les indicacions del projecte original, afegint un component de sostenibilitat per a què l'aigua sigui reciclada.[5]
S'hi troba bàsicament flora autòctona, com ara pins, alzines, xiprers i pollancres, així com també arbres fruiters: pomeres, tarongers, llimoners o mandariners, i exemplars procedents d'altres regions i de caràcter més ornamental, com eucaliptus o cedres de l'Himàlaia. També s'hi pot trobar un jardí de papallones.[5]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.