Català contemporani
català del s. XIX a l'actualitat / From Wikipedia, the free encyclopedia
El català contemporani és el català dels segles XIX, XX i XXI,[1] dit tradicionalment de la "Renaixença", del segle XX o del segle XXI.
Tipus | cronolecte |
---|---|
Ús | |
Estat | Andorra, Espanya, França i Itàlia |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques català |
Particularitats: El català contemporani, continuador del català modern, és el que més ha patit la pressió de l'espanyol i el que en té més influència, tant des del punt de vista sintàctic com lèxic i, fins i tot, fonètic. Aquesta pressió es va accentuar durant el segle XX per la migració massiva procedent de regions castellanoparlants de l'Estat espanyol cap a l'àrea lingüística del català. A diferència de les anteriors onades migratòries, a partir de l'any 1939, els castellanoparlants nouvinguts en bona part van conservar l'ús social de la seva llengua o no van aprendre a usar el català, ja que es van instal·lar principalment a les conurbacions industrials i en barris de nova creació on els castellanoparlants aviat van superar en nombre els catalanoparlants. Ben segur que aquest fou un factor determinant, afegit a la prohibició i persecució del català en curs per part del règim dictatorial del general Franco, endegat a partir de l'acabament de la Guerra Civil del 1936-39, cosa que va influir ben negativament en la qualitat lingüística. La influència important i creixent del castellà provoca canvis lingüístics sobre la sintaxi i el lèxic de la llengua catalana. La realitat sociolingüística adversa en el domini lingüístic del català dins de l'Estat espanyol provoca que en molts àmbits socials i fins i tot familiars penetri el castellà, àmbits informals que sempre havien estat de clar predomini de la llengua catalana. De les dues llengües en contacte, l'espanyol és qui guanya la partida, sobretot perquè l'ús públic i oficial és imposat per llei, així com la prohibició d'usar i ensenyar el català en àmbits formals. La llarga nit franquista accentua la diglòssia en els catalanoparlants i provoca la minorització del català. Capítol a part mereixen la italianització de l'alguerès i la francesització del rossellonès.