Cató el Vell, De la vellesa
From Wikipedia, the free encyclopedia
Cató el Vell, De la Vellesa (en llatí: Cato Maior, De senectute) és una obra filosòfica de Ciceró escrita a finals de l'any 45 i principis del 44 aC, simulant un diàleg entre Cató el Vell —personatge que dona el títol a l'obra— amb els joves Escipió Emilià i Leli. El llibre s'articula, doncs, com una apologia de la vellesa, en la qual es defensen els beneficis que aquesta aporta, les possibilitats que ofereix i el camí recte que cal seguir per viure-la amb felicitat. De fet, l'objectiu de l'obra és la justificació antitètica entre els conceptes senectut i malaltia.
(la) Cato Maior de Senectute | |
---|---|
Tipus | obra literària |
Fitxa | |
Autor | Ciceró |
Llengua | llatí clàssic |
Dades i xifres | |
Tema | vellesa |
Gènere | assaig i diàleg |
Cal destacar, però, que la naturalesa del mateix tractat fuig dels manuals mèdics i aprofundeix dins una literatura que lloa la maduresa de l'ésser humà.[1] Tanmateix, no és d'estranyar que Ciceró, tenint la cultura com un bé pròxim, conegués i projectés dins els diàlegs del De senectute part dels seus coneixements tècnics sobre la matèria.