Camí dels espanyols
From Wikipedia, the free encyclopedia
El camí dels espanyols, també conegut com a Corredor Sard, era una ruta seguida pels terços espanyols els segles xvi i xvii, (de fet fins al 1714), des de la Mediterrània fins als Països Baixos. Començava a Barcelona o a Nàpols fins a Gènova i a partir d'allà, travessant el Ducat de Savoia, el país de Gex (Valserine), el Franc-Comtat i la Lorena permetent als terços arribar a la seva destinació en uns quaranta dies.[1][2] En punts concrets, es pot visitar encara avui dia i és conegut com a "le chemin des Espagnols".[3]
Una segona ruta es va començar a utilitzar després de 1622 a causa de l'aliança del duc de Savoia amb França, que connectava les possessions de la dinastia dels Habsburg en els Països Baixos a través d'Alemanya passant per la Turíngia i les muntanyes Hartz a la Thuringerwald, per la part inferior de la Renània-Palatinat, a l'antic territori de Francònia a través de l'Alt Palatinat a Baviera i d'allà a través dels Alps al nord d'Itàlia, on les possessions de la corona espanyola envoltaven més o menys els Estats Pontificis.[4]
L'historiador Geoffrey Parker, en el seu llibre sobre l'exèrcit de Flandes i el Camí dels Espanyols (1972), descriu la importància del Camí dels Espanyols en el subministrament de tropes i recursos per a l'Exèrcit de Flandes durant la revolta neerlandesa i temps posteriors.[3]