Vitrall que representa a Sant Frontó a l'església de Lalinde.La primitiva catedral de Saint-Étienne-de-la-Cité.L'ex catedral de Sant Sacerdot a Sarlat-la-Canéda
La seu episcopal és la ciutat de Perigús, on es troba la catedral de Sant Frontó i l'excatedral de Sant Esteve. A Sarlat-la-Canéda es troba la catedral de Sant Sacerdot.
El territori s'estén sobre 9.060 km² dividit en 28 parròquies.
La tradició considera Saint Frontó el primer bisbe de Perigús, encara que algunes biografies dels segles X i xiii han identificat una identitat amb un sant egipci homònim de Nitria. El primer bisbe del qual hi ha registres històrics és Patern, que va ocupar la diòcesi a partir de mitjan segleiv i que va ser deposat el 360 com a partidari de l'arrianisme.
Al segleix la ciutat va ser atacada pels normands i, en aquest període, es va interrompre el catàleg dels bisbes, encara que tradicionalment es van esmentar bisbes d'existència dubtosa. La diòcesi es va reprendre a final del seglex amb el bisbe Frotari, que va fundar un monestir en honor de sant Frontó al poble de Puy-Saint-Front.
El 13 d'agost de 1317 va cedir una part del seu territori per tal que s'erigís de la diòcesi de Sarlat.[1]
Durant les guerres de religió del seglexvi, Perigús va ser conquistada pels calvinistes el 1575 i va romandre a les seves mans fins al 1581. En aquest context, molts monuments catòlics van ser destruïts, la catedral de Saint-Étienne-de-la-Cité va ser danyada (1577), i les relíquies de Saint Frontó van ser llançades al Dordonya.
El 1624, el bisbe François de la Béraudière va establir el seminari diocesà. El 1669 la catedral va ser traslladada de l'antiga església de Sant Esteve fins a l'església de San Frontó.
Al juny de 1817 es va establir un nou concordat entre la Santa Seu i el govern francès, seguit el 27 de juliol per la butlla Commissa divinitus, amb la qual el papa va restaurar la seu de Perigús. També es va nomenar un nou bisbe, Alexandre de Lostanges-Saint-Alvère. No obstant això, el concordat no va entrar en vigor, ja que no va ser ratificat pel Parlament de París, i l'erecció de la diòcesi i el nomenament del bisbe no van tenir efecte. La diòcesi es va restablir de manera definitiva el 6 d'octubre de 1822 amb la butllaPaternae charitatis del Papa Pius VII, amb territori desmembrat de la diòcesi d'Angulema.
El 17 de juny de 1854 els bisbes de Perigús van guanyar el dret a afegir al seu títol el de la diòcesi suprimida de Sarlat, la seu està inclòs en els límits diocesans.
Aniano, come i successivi Cronopio e Sabaudo, è menzionato in una delle diverse biografie di san Frontone. Poiché Cronopio e Sabaudo sono storicamente documentati, Duchesne ritiene che anche Aniano possa essere esistito, anche se non documentato.
Dopo Paterno, bisbe ariano, Gallia christiana inserisce un bisbe di nome Gavidio, su cui ci sono molti dubbi; Duchesne lo esclude decisamente dalla sua cronotassi; Gams aggiunge l'annotazione quem Paterni successorem fuisse putant.
Menzionato da Gregorio di Tours come uno dei vescovi più degni del suo tempo. Segons Sidonio Apollinare, la Chiesa di Périgueux era vacante al tempo del re Eurico in concomitanza con l'invasione dei Visigoti (475).
I vescovi Bertrando, Raimondo I, Ainardo e Sebaldo sono menzionati con il beneficio del dubbio da Gallia christiana. Le effigi di Bertrando e di Raimondo I, assieme a quelle di altri due vescovi ignoti, erano dipinte nella cattedrale di Périgueux, segons un documento del 1570. Un bisbe Ainardo è menzionato in due documenti sospetti, che lo danno come contemporaneo di papa Sergio II (844-847) o di Carlo il Calvo (840-877). Anche Sebaldo è citat el 900 in un documento dubbio.
Incerta è la cronologia e la cronotassi dei vescovi delle diverse obbedienze; Gams menziona due vescovi, Gabriel (1405) e Jean II (eletto nel 1408), di cui non è chiara l'appartenenza; sono ignoti a Eubel.
Contravenint les disposicions donades pel papa Pius VII a la Qui Christi Domini, el bisbe Grossoles no pressentà la dimissió i morí a l'exili de Londres el 1815.
França
Nova Aquitània
.JPG)
