La diòcesi s'estenia al sud del Garona i el seu territori estava limitat al nord per la diòcesi de Mirepoix, al nord i nord-est per l'arxidiòcesi de Narbona, al sud per la diòcesi d'Elna i l'oest per la diòcesi de Pamiers.
En 1784, la diòcesi inclou 87 parròquies, agrupades en dos arxiprestats: el de Sant-André d'Alet i l'Alt Razés amb 54 parròquies, i el de Caudiès i del país de Fenouillèdes amb 33 parròquies.[1]
La diòcesi d'Alet va ser erigida el 28 de febrer de 1318 amb la butllaAlma mater Ecclesia del Papa Joan XXII, obtenint el seu territori des de l'arxidiòcesi de Narbona. La seu episcopal esdevingué l'abadia de Notre-Dame d'Alet, erigida a principis del segleix pel comteBerà I de Barcelona. El primer bisbe de la nova diòcesi va ser també l'últim abat, el benedictí Barthélemy, que va ser nomenat bisbe l'1 de març. L'elecció de l'abadia com a seu episcopal va anar a avantatge del bisbe, a la taula episcopal també arribaren els emoluments de l'abadia tenien dret per llei.
Amb una butlla de l'1 de març de 1318, el Papa va definir els límits de la nova diòcesi, que incloïa aproximadament la vall alta de l'Auda i les valls de Rébenty i Agly; consistia en unes 80 parròquies i en el seu territori només hi havia una abadia, la benedictina de San Jaume de Joucou.[2]
El capítol benedictí de l'abadia també el capítol de la catedral fins 1531, quan mitjançant una butlla del papa Climent VII va ser secularitzat.[3] Al principi, el Papa Joan XXII va ordenar que per a l'elecció del bisbe concorreguessin el capítol benedictí d'Alet i el de la col·legiata de Saint-Paul-de-Fenouillet, creada especialment per a l'ocasió; però la cooperació entre els capítols no funcionava i va haver de ser suprimida pel papa Climent VI en 1343.
El 1573 la ciutat episcopal va ser conquerida pels hugonots, que van senyorejar-la durant uns deu anys. En la furiosa batalla per la reconquesta de la ciutat, la pitjor part se la van endur la catedral i el palau episcopal, que van ser bombardejats i reduïts a runes. A partir d'aquest moment l'antic refetor de l'abadia va ser readaptat per a ús litúrgic, convertint-se en realitat a la catedral de la diòcesi, dedicat a Sant Benet, fins a la revolució francesa. Els bisbes van instal·lar temporalment la seva residència al castell de Cournanel, de la seva propietat.[4]
Al seglexvii, durant l'episcopat de Nicolás Pavillon, la diòcesi es va convertir en un dels centres de difusió del jansenisme. Pavillon va ser un dels bisbes més atents a les reformes introduïdes pel Concili de Trento: va establir el seminari (1648) i les conferències per a l'educació i la formació del clergat; va obligar els seminaristes destinats a l'educació elemental, a les àrees més pobres i pobres de la diòcesi, a períodes de formació; va construir un nou palau episcopal a Alet. El seu nom es va convertir en un dels que més es parla de tota la França quan es va negar a subscriure el formulari del papa Alexandre VII d'adhesió a la condemna de les proposicions de l'Augustinus de Jansen.
Barthélemy, O.S.B. † (1 de març de 1318 - 10 de setembre de 1329 mort), darrer abat de Santa Maria d'Alet; legat del papa Joan XXII a Lituània (1 de juny de 1324).
Élie de Pompadour † (24 de gener de 1448 - 29 de novembre de 1454 nomenat bisbe de Viviers)
Louis d'Aubusson, O.S.B. † (4 de desembre de 1454 - 17 de desembre de 1455 nomenat bisbe de Tulle) (bisbe electe)
Ambroise de Cambrai † (23 de setembre de 1455 - 1460, deposat i degradat el 1460 per complicitat en la fabricació d'una falsa dispensa de matrimoni entre el comte Joan V d'Armanyac i la seva germana Isabel.
Antoine Gobert † (15 de desembre de 1463 - 1468 mort)
Guillaume Olivier † (14 de novembre de 1468 - 1486 mort)
Pierre d'Hallwyn † (21 de novembre de 1487 - 1488 renuncià)
Guillaume de Rupe † (4 de febrer de 1489 - 1508 mort)
Pierre Raymond de Guiert † (7 de juny de 1508 - 1523 mort)
Guillaume de Joyeuse I † (27 d'octubre de 1524 - 1540 renuncià)
Guillaume de Joyeuse II † (28 de gener de 1541 - 1559 renuncià) (bisbe electe)[5]
François de L'Estrange † (26 de gener de 1560 - 1564 mort)
Elegit pel rei de França el 31 de maig de 1684, però no va serconfirmat per la Santa Seu fins al 1692.
Les Audois, Dictionnaire biographique. Association des Amis des Archives de l'Aude, Fédération Audoise des Œuvres Laïques, Société d'Études Scientifiques de l'Aude, per Rémy Cazals, Daniel Fabre (s.d.), Carcassona 1990, ISBN 2-906442-07-0
Les Audois, Dictionnaire biographique. Association des Amis des Archives de l'Aude, Fédération Audoise des Œuvres Laïques, Société d'Études Scientifiques de l'Aude, per Rémy Cazals, Daniel Fabre (s.d.), Carcassona 1990, ISBN 2-906442-07-0