Arquitectura mudèjar d'Aragó
estil arquitectònic / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'arquitectura mudèjar aragonesa és un corrent estètic dins l'art mudèjar que té el seu centre en Aragó (Espanya) i que ha estat reconeguda en alguns edificis representatius com Patrimoni de la Humanitat per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco, en el seu acrònim en anglès).[1]
![]() |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
La cronologia del mudèjar aragonès ocupa del segle xii al segle xvii i inclou més d'un centenar de monuments arquitectònics situats, predominantment, a les valls del Ebre, Jalón i Jiloca, on va ser nombrosa la població mudèjar i morisca, que van mantenir els seus tallers i tradicions artesanals, i va escassejar la pedra com a material constructiu.
Les primeres manifestacions del mudèjar aragonès tenen dos orígens: una arquitectura palatina vinculada a la monarquia, que reforma i amplia el Palau de l'Aljafería mantenint la tradició ornamental islàmica i alarifes musulmans i una arquitectura popular que enllaça amb el romànic que deixa de construir en aparell de carreus i comença a elaborar les seves construccions en maó disposat en moltes ocasions en traceries ornamentals d'arrel andalusina, el que pot observar-se en esglésies de Daroca que, sent iniciades en pedra, es van rematar al segle xiii amb parts mudèjars de maó.
El mudèjar arquitectònic a Aragó adopta esquemes funcionals preferentment del gòtic cistercenc, encara que amb algunes diferències. Desapareixen en moltes ocasions els contraforts, sobretot en els absis, que adopten així una característica planta octogonal, amb murs amples que permeten subjectar les forces d'empenta i donar espai a les decoracions de maó ressaltat. En els costats de les naus dels contraforts -moltes vegades rematats en torretes, com succeeix a la col·legiata de Santa Maria la Major - acaben generant capelles i no es aprecien l'exterior. És usual l'existència d'esglésies de barris (com el de Sant Pau de Saragossa) o nuclis urbans petits que consten d'una sola nau, i són les capelles situades entre els contraforts les que doten al temple d'una quantitat d'espais de culte més gran. D'altra banda, és freqüent que sobre aquestes capelles laterals es trobi una galeria tancada, amb finestres a l'exterior i interior del temple. Aquesta constitució rep el nom d'esglésies-fortalesa, i el seu prototip podria ser l'església de Montalbán.
És característic l'extraordinari desenvolupament ornamental que mostren les torres campanar, l'estructura és heretada del minaret islàmic: planta quadrangular amb matxó central entre els espais es cobreixen unes escales per mitjà de voltes d'aproximació, com succeeix en els minarets almohades. Sobre aquest cos se situa el campanar, normalment poligonal. També hi ha exemples de torres de planta octogonal.