![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/7/70/Madres_y_Abuelas_entrando_a_la_ESMA_en_el_acto_de_traspaso_de_la_ESMA.jpg/640px-Madres_y_Abuelas_entrando_a_la_ESMA_en_el_acto_de_traspaso_de_la_ESMA.jpg&w=640&q=50)
Àvies de la Plaza de Mayo
organització de defensa dels drets humans / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'Associació Civil Àvies de la Plaza de Mayo és una organització de drets humans argentina que té com a finalitat localitzar i restituir a les seves legítimes famílies tots els nens segrestats-desapareguts per l'última dictadura militar (1976-1983), crear les condicions per prevenir la comissió d'aquest crim contra la humanitat i obtenir el càstig corresponent per a tots els responsables. Està presidida per Estela Barnes de Carlotto i té la seu central a Buenos Aires. Fins a novembre de 2015 les Àvies han recuperat la identitat original de 119 nets.[1] Han estat nominades en cinc ocasions al Premi Nobel de la Pau: entre el 2008 i el 2012.[2][3] El 14 de setembre de 2011 van rebre el premi Félix Houphouët-Boigny, atorgat per la Unesco, pel seu treball en matèria de drets humans.[4]
![]() ![]() | |
Dades | |
---|---|
Tipus | organització ![]() |
Història | |
Creació | 1977 |
Fundador | Mirta Acuña de Baravalle, Beatriz H. C. Aicardi de Neuhaus, María Eugenia Casinelli de García Irureta Goyena, Eva Márquez de Castillo Barrios, María Isabel Chorobik de Mariani, Delia Giovanola de Califano, Clara Jurado, Leontina Puebla de Pérez, Raquel Radio de Marizcurrena, Vilma Delinda Sesarego de Gutiérrez, Haydée Vallino de Lemos, Alicia Zubasnabar de De la Cuadra i Carlota Ayub Larrousse ![]() |
Activitat | |
Membre de | Àvies de la Plaza de Mayo ![]() |
Governança corporativa | |
Seu | |
Presidenta | Estela de Carlotto |
Vicepresidenta | Rosa Tarlovsky de Roisinblit |
Altres | |
Premis
| |
Lloc web | abuelas.org.ar ![]() |
El 24 de març de 1976 es va establir a Argentina una dictadura autodenominada Procés de Reorganització Nacional (1976-1983), va establir una metodologia d'eliminació massiva d'opositors, que ha estat considerada judicialment com un genocidi, durant el qual van ser detingudes-desaparegudes milers de persones, amb utilització en gran escala de centres clandestins de detenció (CCD) on es procedia a la seva tortura, assassinat i desaparició dels cossos.[5][6][7]
En aquest context els fills dels detinguts-desapareguts van ser tractats per les forces repressives com a "botí de guerra", per a això es va planificar detalladament, fins i tot per escrit, un sistema de detenció d'embarassades, parts clandestins, falsificació d'identitats i simulació d'adopcions, amb la finalitat d'apropiar-se dels nens.[8][9] D'aquesta manera al voltant de cinc-cents nens van ser apropiats i privats de la seva identitat, i en molts casos portats a viure amb persones que creien ser els seus pares i que en realitat van ser autors, partícips o encobridors de l'assassinat dels seus veritables pares.[9]
« | Reteniendo a los niños nacidos en cautividad y entregándolos posteriormente como «botín de guerra» se afirmaba el poder del Estado Patriarcal Militar sobre un aspecto característico de la identidad femenina, la maternidad. Con la supresión de la madre, se quebranta el lazo humano fundamental, y esto robustece la creencia de que el Estado Militar controla todo sin oposición. Ser capaz de atacar a la vida en sus propias raíces muestra al poder militar como absoluto e inmutable. Esta «reorganización», considerada necesaria por los militares para «salvar» a la sociedad argentina, exigía que los hijos de los «subversivos» fueron apartados de los suyos para ser otorgados a «buenas familias» (por ej.: de militares o de clase alta) (Suárez - Orozco, 1987). Ramón Camps, Jefe de Policía de la Prov. de Buenos Aires donde cantidades de niños/as fueron secuestrados/as, decía; «...Personalmente yo no eliminé a ningún/a chico/a, lo que hice fue dar algunos/as a organizaciones benéficas para que les encontraran nuevos padres. Los subversivos educan a sus hijos en la subversión. Por ello esto debía detenerse». | » |
— Barki, [10] |