Àrtic
zona geogràfica de la Terra que envolta el pol Nord / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'Àrtic (també anomenada Àrtida) és la zona geogràfica de la Terra que envolta el pol Nord, a l'extrem oposat de l'Antàrtida. L'Àrtida inclou l'oceà Àrtic (on hi ha el pol Nord), Islàndia, Groenlàndia (administrada per Dinamarca) i les regions més septentrionals del Canadà, Alaska (Estats Units), Rússia, Finlàndia, Suècia i Noruega.
Per a altres significats, vegeu «Àrtic (pel·lícula)». |
Tipus | Zona continental i illes circumdants i desert | ||||
---|---|---|---|---|---|
Part de | regió polar | ||||
| |||||
Limita amb | middle latitudes (en) | ||||
Dades i xifres | |||||
Superfície | 27.000.000 km² | ||||
Etimològicament, àrtic prové del grec αρκτικός (arktikos), "prop de l'os, àrtic, del nord" que alhora prové de la paraula άρκτος (arktos), que significa os. El nom fa referència tant a la constel·lació Ossa Major, que destaca a la secció septentrional de l'esfera celeste, com a l'Ossa Menor, que inclou l'estrella polar, al pol nord celeste.
Hom pot definir l'Àrtida com la regió de latitud superior al cercle polar àrtic (66° 33′ N), que és el límit aproximat del sol de mitjanit i de la nit polar. Alternativament, hom pot considerar-la com la regió on la temperatura mitjana del mes més calorós (juliol) no assoleix el 10 °C o com l'àrea més al nord delimitada per la línia de creixement dels arbres. La superfície inclosa en les dues últimes definicions és bastant semblant. Socialment i política, la regió àrtica inclou els territoris septentrionals dels vuit estats àrtics malgrat que les ciències naturals consideren la major part d'aquests territoris com a subàrtics.
L'Àrtida constitueix un ecosistema únic de la Terra, format per una extensa banquisa (un oceà cobert de gel, a vegades considerat com la part nord de l'oceà Atlàntic) envoltada per permagel amb absència absoluta d'arbres. La vida a l'Àrtida consta d'organismes adaptats al gel, zooplàncton i fitoplàncton, peixos, mamífers marins, ocells, animals terrestres, plantes i societats humanes totalment adaptades a les condicions extremes de l'entorn.
Degut a l'escalfament global, les isotermes va avançar en direcció nord a un ritme superior als 50 km per dècada durant els últims 30 anys, de manera que si definim l'àrtic a partir de la temperatura o de la línia d'arbres la seva extensió disminueix, i l'efecte més visible n'és la reducció de la banquisa. Existeix una gran diferència entre els diferents models de predicció sobre la desaparició del mar de gel àrtic. La meitat d'ells en preveuen la total o pràctica desaparició el setembre del 2100. Les prediccions es mouen des del setembre del 2040 les menys optimistes, fins ben passat el 2100 les altres.[1]