Sonata per a piano núm. 14 (Beethoven)
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Sonata per a piano núm. 14 en do sostingut menor, opus 27 núm. 2, de Ludwig van Beethoven, va ser composta el 1801 i dedicada a la seva alumna la comtessa Giulietta Guicciardi.[1] El sobrenom de Clar de lluna es faria popular després de la mort de Beethoven, sorgint arran d'una comparació que el poeta i crític musical alemany Ludwig Rellstab va realitzar entre el primer moviment de la peça i el clar de lluna del llac de Lucerna.
Moonlight | |
---|---|
Fragment de la Sonata per a piano núm. 14 | |
Títol original | Mondschein |
Forma musical | Sonata |
Tonalitat | Do sostingut menor |
Partitura | Partitura |
Compositor | L. V. Beethoven |
Creació | 1801 |
Data de publicació | 1802 |
Catalogació | Op. 27, núm. 2 |
Dedicat a | Giulietta Guicciardi |
Opus | 27, No. 2 |
Instrumentació | piano |
La composició publicada el març de 1802, el mateix dia que les dues sonates anteriors, va aparèixer amb aquest epígraf: "Sonata quasi una Fantasia per il Clavicémbalo o Piano-Forte, composta e dedicata alla Damigella Contesa Giulietta Guicciardi da Luigi van Beethoven. Opera 27, Número 2. In Viena presso Giov. Cappi". La "damigella" a qui es referia l'anterior dedicatòria era filla del comte Guicciardi, personatge triestí, que a la primavera de 1800 havia estat traslladat a Viena, com a conseller de la Cancelleria de Bohèmia.
La família estava emparentada amb els Brunswick, molt amics de Beethoven, i l'artista aviat va incloure a Giulietta entre els seus aristocràtiques deixebles, no acceptant cap remuneració per les lliçons en les quals es mostrava molt exigent. Al cap d'algun temps, les relacions entre professor i alumna es van convertir en un afecte més càlid, i després d'una carta molt melancòlica escrita a Wegeler, el mestre, li va dirigir una altra en què li deia: "Ara viu més feliç. No podràs mai figurar-te la vida tan sola i trista que he passat en aquests últims temps ... Aquest canvi és obra d'una afectuosa, d'una màgica nena que m'estima i a qui jo estimo". I continua: "Al cap de dos anys he tornat a gaudir de nou alguns instants de felicitat i per primera vegada crec que el matrimoni podria fer-me feliç, però, malauradament, no és ella de la meva posició i no puc pensar a casar-me". Efectivament, en la família de Giulietta hi va haver oposició, i aquella nena de disset anys feble de voluntat o inconstant es va casar molt poc després amb el comte Gilenberg, músic "amateur" que escrivia "ballets" molt mediocres. La ruptura entre Giulietta i Beethoven es va produir immediatament després de publicada la sonata