Separació del cristianisme primitiu del judaisme
From Wikipedia, the free encyclopedia
La separació del cristianisme primitiu del judaisme es dugué a terme durant els primers segles després de Crist. S'atribueix de manera comuna a una sèrie d'esdeveniments, incloent-hi el rebuig i la crucifixió de Jesús (c.33), el Concili de Jerusalem (c.50), la destrucció del Segon Temple i la institució de l'impost jueu l'any 70 dC, allò postulat pel Concili de Jàmnia (c.90) i la revolta de Bar Kokhebà (132-135). Si bé es creu que l'apòstol Pau establí una església principalment gentil durant la seva vida, calgueren segles perquè es manifestés una ruptura total amb el judaisme; a més a més, la relació entre Pau i el judaisme encara fou molt estreta.
La visió tradicional ha estat que el judaisme existí abans del cristianisme, i que el cristianisme se separà del judaisme en algun temps després de la destrucció del Segon Temple. Recentment, alguns investigadors han argumentat que hi havia moltes sectes jueves que competien entre elles a Terra Santa durant el període del Segon Temple; i que els qui es convertiren al judaisme rabínic i al cristianisme proto-ortodox no eren més que unes altres dues. Alguns d'aquests estudiosos han proposat un model que preveu un naixement simultani entre el judaisme rabínic i el cristianisme proto-ortodox, en comptes d'una separació del segon des del primer. Per exemple, Robert Goldenberg afirma que és cada vegada més acceptat entre els estudiosos que «al final del segle primer dC encara no hi havia dues religions separades anomenades judaisme i cristianisme».[1]
Daniel Boyarin proposa una comprensió revisada de les interaccions entre el cristianisme naixent i el judaisme a l'antiguitat tardana; la visualització de les dues «noves» religions tan intensa i de manera complexa entrellaçades al llarg d'aquest període. Boyarin escriu: «almenys durant els primers tres segles de la seva vida comuna, el judaisme en totes les seves formes i el cristianisme en totes les seves formes eren part d'una família religiosa complexa, bessons a l'úter, en pugna entre si per la identitat i la precedència, però que compartien amb la resta el mateix aliment espiritual».
« | Sense el poder de l'Església Ortodoxa i els rabins de declarar persones heretges i fora del sistema, continuava sent impossible declarar fenomenològicament qui era un jueu i qui un cristià. Almenys interessant i significatiu, sembla cada cop més clar que és amb freqüència impossible de dir quin és un text jueu a partir d'un text cristià. Les fronteres són borroses, i això té conseqüències. Les idees i innovacions religioses poden travessar les fronteres en ambdues direccions.[2] | » |
Philip S. Alexander descriu a la pregunta de «quan el cristianisme i el judaisme van separar-se i van anar per camins separats?» com «una d'aquelles preguntes enganyosament simples que han de ser abordades amb molta cura».[3]
Robert M. Price afirma que el «clàssic» i de tipus «ortodox» cristianisme no es veu gaire com el judaisme rabínic de Yavne:
« | Per tant el cristianisme com el coneixem i el judaisme com el coneixem de fet mai no van ser separats l'un de l'altre en la forma de, per exemple, el cristianisme ortodox oriental i catòlic romà al segle xi. Més aiat, cadascun és una forma finalment dominant a l'extrem de la seva pròpia branca de l'arbre de l'evolució religiosa.[4] | » |
Hom ha argumentat que pocs jueus s'uniren al moviment cristià al segle I i que aquest probablement mai no tingué més de 1.000 membres jueus en qualsevol moment durant el primer segle. D'altra banda, hi ha qui sostenen que la mida i la importància del moviment cristià en general durant el primer segle poden ser exagerats; el sociòleg R. Stark, suposant una població cristiana de 1.000 persones l'any 40 i una taxa de creixement de 40% per dècada fins a l'any 300, arribà a la conclusió que al final del primer segle la població cristiana total fou de només 7.530 persones, tot i que d'altres estudiosos no estan d'acord amb aquesta anàlisi.[5]