Síndrome de Stendhal
From Wikipedia, the free encyclopedia
La síndrome de Stendhal (també anomenada síndrome de Florència o estrès del viatger), és un trastorn psicosomàtic que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions, i sorgeix probablement quan l'individu s'exposa a una sobredosi de bellesa artística, pintures o obres mestres d'art.
Té aquesta denominació pel famós autor francès del segle xix, Stendhal (pseudònim de Marie-Henri Beyle), el qual va donar una primera descripció detallada del fenomen, quan ho va experimentar en la seva visita el 1817 a Florència, Itàlia, i que va publicar en el seu llibre Roma, Nàpols i Florència:[1]
« | Havia arribat a aquell punt d'emoció, allà on es troben les sensacions celestes donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Creu, el cor em bategava, la vida se m'esgotava, havia de caminar amb por de no caure. | » |
— Henri-Marie Beyle (Stendhal), Roma, Nàpols i Florència |
Encara que hi havia hagut molts casos de gent que patia vertígens i esvaïments mentre visitava l'art de Florència, especialment a la Galleria degli Uffizi des de principis del segle xix, no va ser descrit com una síndrome fins al 1979, quan la psiquiatra italiana Graziella Magherini va observar i descriure més de 100 casos similars entre turistes i visitants a Florència, el bressol del Renaixement, i va escriure sobre aquesta.[2]
La síndrome de Stendhal, més enllà de la seva incidència clínica com a trastorn psicosomàtic, s'ha convertit en un referent de la reacció romàntica davant de l'acumulació de bellesa i l'exuberància del plaer artístic.
Cal puntualitzar que aquesta síndrome no ha estat mai catalogada en manuals de diagnòstics mèdics o psicològics. Tan sols en l'àmbit social, se'n descriuen uns símptomes concrets, però sense tenir una base fisiològica real. Així doncs, la Síndrome de Stendhal no és reconeguda com una malaltia, per tant, tampoc pot ser tractada com a tal.