Període de les autonomies provincials
From Wikipedia, the free encyclopedia
El període de la història de l'Argentina conegut com el Període de les autonomies provincials, o Període de les guerres civils, transcorregut entre la dissolució del govern central després de la batalla de Cepeda (1820) i l'organització d'un nou govern nacional després de la batalla de Caseros (1852), té característiques pròpies, ben diferenciades del període immediatament anterior, la Independència de l'Argentina, i del període que li va succeir, l'Organització Nacional.
Durant el mateix, les Províncies Unides del Riu de la Plata (després anomenades Confederació Argentina i actualment República Argentina)[* 1] van mancar d'un govern nacional i d'una constitució, excepte per un breu període, durant el qual va existir un efímer govern central i una constitució que no van ser acceptats per totes les províncies. A la pràctica, però no formalment, les províncies es van autogovernar com a estats independents, i les relacions entre elles van estar regulades per una sèrie de tractats, mentre les relacions exteriors van ser delegades en forma gairebé permanent al governador de Buenos Aires.
La imatge més generalitzada d'aquest període és la d'una sèrie gairebé contínua d'enfrontaments; encara que va haver guerres civils a l'Argentina des d'abans de l'inici del mateix i fins molt després de finalitzat, la guerra efectivament va sacsejar al territori nacional durant gairebé tots els anys entre 1820 i 1852. Per aquesta raó diversos historiadors es refereixen a aquest període com el «període de les guerres civils».
El període s'inicia amb una accentuada crisi política, coneguda com l'Anarquia de l'Any XX, i conclou en finalitzar el perllongat govern de Juan Manuel de Rosas, que (si bé es negava activament a sancionar una constitució i a formar un govern central) va evitar la possible disgregació del país en nombrosos estats independents i va reforçar la consciència de la població de formar part d'una sola nació.