Jesús camina sobre l'aigua
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'esdeveniment en què Jesús camina sobre l'aigua és un dels miracles de Jesús recollits a tres dels Evangelis: Mateu 14:22, Marc 6:45:52 i Joan 6:16:21.
La història explica com, després del miracle de l'alimentació dels cinc mil, Jesús va enviar els deixebles en vaixell a l'altre costat del llac de Tiberíades o de Galilea, mentre ell romania darrere, sol, per pregar. La nit va caure, es va aixecar vent, i el vaixell es va veure immers en una tempesta. Enmig de la tempesta i la foscor els deixebles varen observar a Jesús caminant al mar. Tenien por, pensaven que estaven veient un esperit, però Jesús els deia que no tinguessin por, i que es tranquil·litzessin. Jesús va calmar la tempesta i va pujar al vaixell, i a continuació varen retornar cap a la costa. Segons un detall recollit només a Mateu, Pere va baixar a l'aigua per dirigir-se cap a Jesús, però es va mostrar temorós i es va començar a enfonsar, però Jesús el rescatà.[ Mateu:14:22–33]
Els ensenyaments cristians consideren el miracle com un episodi per mostrar la importància de la fe i el control de Jesús sobre la natura. Els estudiosos bíblics veuen l'episodi com instrumental per a afirmar la divinitat de Jesús entre els primers cristians. En aquesta visió, el que demostra l'episodi és que el Déu Pare està disposat a compartir el poder diví amb el seu fill Jesús reforçant l'afirmació de la creença en la divinitat de Jesús en els credos ecumènics cristians.[1][2]
Els estudiosos crítics no comparteixen la perspectiva cristiana tradicional, manifestant que no es tracta d'un miracle i que els deixebles estaven veient Jesús caminant a la costa, confosos per la foscor. Altres consideren la història com un exemple de simbolisme creatiu, o una llegenda pietosa. George Young considera la història com art fantàstic que hauria de ser analitzat per mètodes literaris crítics.