Estudi de la història de l'art
disciplina acadèmica que estudia les obres d'art en el seu desenvolupament històric i context estilístic, i els artistes en el seu context cultural i social / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'estudi de la història de l'art és la disciplina acadèmica l'objecte de la qual són les obres d'art en el seu desenvolupament històric i context estilístic (gènere, disseny, format i aparença), i els artistes en el seu context cultural i social.[2][3] Mitjançant diversos mètodes d'estudi, analitza fonamentalment les arts visuals (pintura, escultura i arquitectura), i menys freqüentment també altres belles arts (música, dansa, literatura), arts industrials i oficis artístics (orfebreria, mobiliari, història del vestit, etc.).
En una definició àmplia, els estudis d'història de l'art inclouen la crítica de l'art (aplicada a l'estima contemporània de les produccions d'art implicades al mercat d'art i en les exhibicions artístiques -museística, galerisme, comisariat artístic d'exposicions, fires, espais, o instal·lacions artístiques-) i la teoria de l'art (expressió de l'estètica i de la seva evolució històrica -història de l'estètica-); d'una manera restringida, s'identifiquen amb la historiografia de l'art o de la història de l'art, és a dir, amb la branca de la historiografia que s'ocupa de la producció historiogràfica dels historiadors de l'art, científics la ciència dels quals és la història de l'art, una ciència social derivada de la mateixa història.[4]
Ernst Gombrich va observar que el camp de la història de l'art s'assembla a la Gàl·lia de Cèsar, dividida en tres parts habitades per tribus diferents, encara que no necessàriament hostils: els "connoisseurs" [coneixedors, afeccionats], els crítics i els historiadors d'art acadèmics.[5]
L'impossible deslligament d'aquests camps, i l'estreta vinculació entre interessos econòmics, modes intel·lectuals i judicis estètics dependents del gust artístic, fan que el problema de l'objectivitat sigui molt més agut en els estudis d'història de l'art que en altres camps de la historiografia o de les ciències socials, sent aquestes ja per si mateix més subjectives que les ciències físic-naturals. El llenguatge utilitzat en part de la producció literària que tracta sobre art, a vegades tendeix a descurar el rigor formal i la precisió metodològica pròpia dels texts científics, en benefici de la mateixa qualitat estètica de l'escrit, o cau en vicis com la hipèrbole (ponderació exagerada de les qualitats o cerca de parangons, similituds i relacions improbables) i la mistificació (ocultament, falsejament o fins i tot invenció de dades).[6]